Presumpte innocent
confusió vital
Aeroport de Barajas. Una parella, no més de 25-30 anys, esmorza a la sala d’ Iberia. M’hi fixo perquè els trobo joves i guapos. Van molt ben vestits, amb roba de marca. Camisa amb els dos o tres botons de dalt descordats. Jersey per si refresca a l’avió. Com que som un sac de prejudicis, penso en Cayetano, la cançó de Carolina Durante, una de les lletres de l’indie espanyol que han caducat més ràpid: “Todos mis amigos se llaman Cayetano, no votan al PP, votan a Ciudadanos”. Ara la rima és més complicada.
Quan deixen la sala, m’agafa dret mirant el panell de sortides de vols. Ell s’acosta per l’esquena i em diu alt i clar: “Arriba España”. Jo, sorprès per la situació, em giro i balbucejo amb ironia “arriba, arriba”. Ell, ja a la porta de sortida, es gira i em fa la salutació romana, molt a l’estil Franco, que tenia un aixecament de mà estrany, com si li fes mandra estirar el braç. Així el dibuixen a La cena, una pel·li dirigida per Manuel Gómez Pereira que encara es pot veure als cinemes. Tant de bo aquesta parella jove i guapa hi vagi.
Pregunto a companys de Madrid i em diuen que s’ha convertit en una cosa habitual en el seu dia a dia. Si treballes a El País, Eldiario.es, La Sexta, TVE o la Ser, entre d’altres, i se t’ha vist en tertúlies defensant el Govern de Sánchez, és fàcil que sortint de casa de bon matí algú t’insulti o et deixi anar un “ Arriba España”, que per al cas és el mateix. Ja li passava a Iñaki Gabilondo després de l’11-M, la data que molts consideren l’inici d’aquesta espiral de crispació que sembla no tenir límit. També estic convençut que hi ha periodistes de l’Abc, la Cope, Antena 3 o El Mundo, entre d’altres, als quals sense venir a tomb els diuen fatxes perquè tenen una posició crítica amb el Govern de Sánchez. Per bé que diria que ara el que odia se sent més envalentit que el que estima.
El judici al fiscal general és un partit de poder a poder: poder executiu contra poder judicial
Crec que actualment aquest és un fenomen molt madrileny. I no ho acabo d’entendre. La seva presidenta lloant la llibertat, les terrasses, les canyetes, l’alegria, i alhora una crispació que no et trobes en cap altre lloc d’ Espanya. I Madrid ocupa molt espai. Perquè la força mediàtica de la capital marca l’agenda de tot un país. A Catalunya, que ja vam viure el nostre momentum, en coneixem la dinàmica. De fet, per continuar tenint competències en crispació, tenim una enviada especial, bregada en anys de procés: Miriam Nogueras, ara mateix la política catalana més Madrid Style.
Tot, d’una manera una mica ridícula, se celebra com un gol. A favor o en contra. La ruptura d’una coalició, tombar una llei al Congrés, l’opinió que ens arriba d’una autoritat europea sobre l’amnistia. I és en aquest ambient on els jutges del Suprem redactaran la sentència del cas del fiscal general de l’Estat. El judici s’ha seguit com un Carrusel deportivo. Targeta groga de l’àrbitre a un periodista per afirmar que a ell no l’hi va filtrar el fiscal general. El VAR comprovant jugades de l’ UCO al límit o directament fora del reglament. És un partit de poder a poder: poder executiu contra poder judicial. Molt tàctic. Amb el camp enfangat i l’afició dividida.
Un judici en què ha semblat que l’acusat havia de demostrar la seva innocència més que els acusadors la seva culpabilitat. Ara arriba el moment de la porra: jugar a endevinar quin serà el resultat. Jo apostaria que Álvaro García Ortiz sortirà absolt, perquè no crec que el tribunal que el jutja vulgui arriscar tant. Però en aquest país, tal com estem, Álvaro García Ortiz ja no deixarà de ser mai presumpte. En el seu cas, presumpte innocent.