Quan un revisa unes obres, el primer que ha d’inspeccionar són els banys. I és el que vaig fer quan vaig entrar al nou Spotify Camp Nou. Impol·luts. Unes dones de fer feines em van dir la veritat. “Els dies de partit no vegis com els deixen”. Els vaig preguntar si havien pogut aixecar catifes per saber l’estat del club. Van riure i em van demanar que ni se m’ocorregués dir els seus noms.
Vaig anar a l’estrena del Camp Nou com quan anava a les presentacions del primer equip del Barça, allà pels anys vuitanta. Queia a mitjans de juliol, amb una calor asfixiant. La infantesa també poden ser records d’un estadi de futbol, encara que no quedi tan poètic com un pati de Sevilla. Ahir vaig intentar arribar fins al seient en què vaig veure amb el meu pare, a vista d’ocell, tantes lligues perdudes. Gol Sud. Tercera graderia. Boca 422. Just sota aquell marcador que no sempre donava bones notícies. “Aquí és des d’on es veu més bé el futbol”. I m’ho creia, és clar, com em vaig creure que no hi havia un pernil millor que el dels supermercats Grupo 80.
La tercera graderia encara no està acabada. I ja s’intueix que entre la segona i la tercera hi haurà unes llotges de luxe amb què trauran més diners d’uns quants guiris rics que amb els socis de tota la vida. Perquè el futbol ha deixat de ser romàntic, per bé que de vegades dona algun últim espeternec.
El futbol ha deixat de ser romàntic, per bé que de vegades dona algun últim espeternec
Estrenar un estadi a mig fer, un divendres al matí de l’any 2025, amb un entrenament on van totes les persones que caben ara mateix al camp (23.000) em sembla pur romanticisme. Ahir l’ambient tenia una mica de nostàlgia. Senyores i, sobretot, senyors grans que no han trepitjat Montjuïc perquè els semblava una excursió a l’ Himàlaia, i que ahir van tornar al seu estadi amb l’emoció d’un nen. “Pensava que no el veuria”, em va dir un. “Encara que acabat... això sí que no ho veuré”. El culer, sempre tan optimista. Fins i tot la distribució del públic va ser l’habitual: una Tribuna més silenciosa i exigent, i un Gol Sud molt més animat, en especial quan els futbolistes en acabar l’entrenament van començar a llançar pilotes de reglament al públic, que el personal es va matar per caçar com si caiguessin d’una avioneta a la platja de Castelldefels. Pura nostàlgia.
Vaig tenir la sort de trobar-me un històric del periodisme culer, Lluís Canut, l’inventor del terme gardela. Em va explicar que ell va néixer el 1957, l’any que es va construir el camp, i que al partit inaugural, un amistós del Barça i la selecció de Varsòvia ( Legia de Varsòvia, segons la Viquipèdia, en tot cas un equip polonès, no hi ha res que sigui casualitat), el club va pactar amb el rival perquè li deixés fer el primer gol del camp nou. I Eulogio Martínez va passar a la història. Aleshores, em va dir Canut, hi cabia més gent perquè no hi havia seients, sinó bancs de fusta, i els espectadors s’estrenyien tant com podien. Un soci que passava per allà va sentenciar: en aquesta última reforma els seients són més petits i la distància entre files, també. Quant de mal ha fet Ryanair.
Lamine i el canibalisme
Vaig arribar a casa i vaig buscar imatges d’aquella inauguració, narrada per la veu tradicional del nodo, quan al Barça se’l denominava Club de Futbol Barcelona, perquè Futbol Club no era prou espanyol. Es va treure en processó la Mare de Déu de Montserrat, que va quedar instal·lada a la capella, que el club ha mantingut reforma després de reforma. Ahir no hi va haver Moreneta. Ara l’ Escolania canta amb Rosalía, que ahir no va sonar per megafonia. Un error. Si jo fos president, el pròxim himne l’encarregava a la de Sant Esteve Sesrovires, i no descartaria que el nom complet de l’estadi fos Spotify Camp Nou Rosalía. Tradició i modernitat, com en el seu últim tros de disc. Seríem imbatibles.