De llençols, estovalles i sandvitxets

Qui sap si d’aquí a una dècada, o menys, les presentacions de llibres hauran estat escombrades de la Terra com a performance cultural. Els bombers rumiem sovint sobre aquesta nefasta contingència en la solitud del parc, estirats als catres o quan juguem a cartes les hores mortes mentre van passant la vida i els incendis. Paciència, remenar, escapçar i no pensar gaire, ens diem, aferrats com paparres a aquesta generosa abundància. Som-hi. Ens congratula, a més, detectar una nova tendència a les llibreries: la de convocar dos autors a enraonar per gust, perquè ve de gust escoltar-los, sense que hi hagi cap estrena editorial. Ah, el vent siberià de les novetats, que escombra les pres­tatgeries cada setmana.

“És tot un miracle que siguem aquí parlant de llibres”, diu Empar Moliner , dilluns, a la Finestres, que l’ha convidada a conversar amb Carlota Gurt dins d’un cicle batejat com Un bon tàndem . Per trencar el gel, les escriptores es regalen mútuament un llibre, embolicats tots dos amb el paper groc estampat amb el gos Watson, el basset hound que és logo i mascota de la llibreria. Moliner destapa l’obsequi, tatxan: Ningú encaixa més que tu ( Comanegra), de la nord-ame­ricana Miranda July, una col·lecció de relats amb unes arrencades boníssimes. Exemples: “Aquesta és la història que no t’hagués explicat mai quan era la teva xicota” ( bum). “En un món ideal, seríem òrfenes” ( bum). “No soc d’aquella mena de persones a qui els interessa la família reial anglesa” ( piiiip).

Arrela a les llibreries la tendència de convidar dos autors per conversar per plaer i prou

Gurt desembolica el seu: L’art de la cuina (Fundació Bernat Metge), una obra gastronòmica, atribuïda a Marc Gavi Apici, que inclou receptes estrafolàries que l’elit romana servia als banquets: lirons farcits de porc, llengües de flamenc, potes de camell bullides o vulva de truja. Els títols intercanviats són un simple pretext, un macguffin perquè la conversa derivi cap a altres meandres, i així els plats gore del regnat de Tiberi porten a col·lació altres llibres gairebé comestibles, com ara El perfeccionista a la cuina (de Julian Barnes) o La cuina de Marguerite (la Duras). Es parla molt de menjar durant la trobada, de plats tradicionals del patrimoni català, com ara les mandonguilles amb sípia, que exigeix “digestions de cobra, de cinc dies”, de la ratatouille o de les orechiette de pasta que cuinen amb grelos a la Pulla, el taló de la bota italiana.

Estovalles i llençols omplen bona part de la conversa, potser perquè la taula i el llit són les dues superfícies rectangulars que més freqüentem. Els dos temes apareixen també dimecres al bateig d’ El efecto deseado (Seix Barral) a la +Bernat, la llibreria del carrer Buenos Aires. Hi assisteixen la directora editorial Elena Ramírez i l’editor Jesús Rocamora , a més de l’autor, esclar, el de Pontevedra Guillermo Alonso , i el seu padrí presentador, Bob Pop . El protagonista de la vetllada mostra un bon sentit de l’humor, sorprès per la gentada que s’aplega a la sala per escoltar-lo: “No m’he ficat al llit amb gaire gent a Bar­celona, però algun Primavera Sound sí que hi ha hagut alguna cosa”. Parròquia jove i entu­siasta.

Entre Alonso i Bob Pop encadenen algunes frases per emmarcar. “És molt difícil posar humor en una novel·la sense malbaratar-la”. “Inventar-me una infantesa amb una mare alcohòlica que va de bar en bar m’ha resultat molt fàcil perquè soc de Pontevedra”. “La discapacitat surt caríssima”. “Posi’m un quilo d’això verd que tiren als gintònics”. “Els rics es poden permetre ser amables perquè estan menys emprenyats”. El efecto deseado és com una novel·la picaresca en clau pop, en què el protagonista, en Gaspar, orfe recent, va canviant d’amo i buscant-se la vida entre cínics. La primera cap és una vídua vella que munta festes al seu palauet madrileny, amb càtering de “ sandvitxets” i “entrepanets de cranc”, on es presenta gent que fuig de la gran pesta de la nostra era: la solitud.