L’udol dels cavalls que damunt el permagel ballen

Mira, parlaré d’uns quants llibres d’aquests cinquanta anys però sense voluntat de fer-ne un cànon. No hi crec gaire en els cànons. La idea és agafar els llibres com un símptoma d’alguna cosa que connecta el passat amb el present, la literatura que hi havia als anys setanta amb el que s’ha escrit després. Et sembla bé? 

Per exemple, l’any 1976 Quim Monzó va publicar la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres. Va guanyar el Premi Prudenci Bertrana que era, com si diguéssim, el premi progre, experimental, transgressor. Circulava la idea, vinculada amb la cultura francesa –en aquell moment era encara en molts aspectes la cultura de referència a Catalunya–, que hi havia una manera de narrar nova, vinculada amb tota la recerca que s’havia fet sobre el récit (el relat) que connectava amb el desig de llibertat que hi havia. Monzó tenia una base molt visual, de pel·lícules, art pop i disseny gràfic. Aquest experimentalisme dels 70 va ser una de les primeres víctimes de la transició. L’experimentalisme no ha desaparegut – Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres ( 2023 ) d’Irene Solà sembla una novel·la textualista, amb les coses bones i les coses dolentes del textualisme– però ha perdut el sentit utòpic i la rellevància social. 

També puc parlar de Jaume Fuster, una figura important ara molt oblidada perquè va ser un dels primers autors de la generació dels 70 que va morir, el 1998. Fuster tenia la idea d’una literatura popular nacional. Fer novel·la policíaca catalana, que passés aquí, amb referents d’aquí. Reivindicava Manuel de Pedrolo i Joaquim Carbó i, pel costat de la literatura fantàstica, Pere Calders i Joan Perucho. L’illa de les tres taronges (1983) és un llibre notable: un intent de traspassar el món de Tolkien a la geografia dels Països Catalans: els Països Catalans eren el marc mental. Fuster era també postmodern i el seu protagonista, un heroi de segon grau. Hi havia una escena amb un drac i, la donzella salvava el cavaller. Ara els gèneres són calaixos comercials. 

Fixa’t amb el que ha passat amb la novel·la històrica. Recuperem la nostra història deia un lema dels setanta. Hi havia un gran buit de memòria. Calia escriure novel·les que permetessin la gent saber d’on veníem. Recordo Crim de germania (1980) de Josep Lozano. D’això hem passat a aquests llibres d’ara que són com postals turístiques: la novel·la de l’Hospital de Sant Pau, la novel·la de la Sagrada Família, la novel·la de com es com es va començar a prendre xocolata a Barcelona. I aquí faré l’elogi de Carme Riera, Dins el darrer blau (1994) que va per tot un altre costat. En propietat no és una novel·la històrica , sinó una novel·la d’època, que tracta els grans temes universals situant-los en un altre segle. Com les bones pel·lícules d’època de Hollywood. Aquesta novel·la i Cap al cel obert (2000) em semblen pel·lícules. 

Carme Riera va introduir una nova sensibilitat femenina amb Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) que, juntament amb les relectures de Mercè Rodoreda, ha obert un món. Ara ja no es tracta del desig de llibertat, relacionat amb el sentiment amorós, com en aquell famós conte de les dones que s’estimaven. Hi ha molts llibres que es podrien destacar, començant per La passió segons Renée Vivien (1994) de Maria-Mercè Marçal i seguint amb els de Mercè Ibarz i les novel·les d’Eva Baltasar. Per cert, que en el darrer any o any i mig hem passat de les novel·les sobre la relació mare-filla, escrites des de la perspectiva de la filla ferida a les novel·les sobre la maternitat escrites des de la perspectiva de la mare jove que ho vol ser, que no ho vol ser o que no ho té clar. Faré una pinzellada sobre Empar Moliner. Els llibres de periodisme els trobo molt bons. T’estimo si he begut (2005), per exemple.

 I després hi ha la novel·la del do de pit. La gran novel·la. Examinaré com ha canviat aquesta idea. Crec que Robert Saladrigas era l’escriptor dels setanta-vuitanta que tenia més clar que volia escriure una obra que anés al fons de l’ànima contemporània. També hi havia Baltasar Porcel, amb Cavalls cap a la fosca (1975), sobretot. Estaria bé explicar com ha evolucionat el concepte del que ha de ser una novel·la bona. Porcel mateix va fer una deriva cap el que en podríem dir el best seller de qualitat. Va escriure totes aquelles històries ambientades en la Barcelona del pujolisme, amb empresaris, periodistes i conservadores de museus. Tot i que les seves millors obres son, segurament, els llibres amb una base històrica com El cor del senglar (2000). Mentre que Saladrigas es va mantenir fidel a les seves conviccions, amb novel·les notables com La mar no està mai sola (1997). Aquesta dicotomia és vigent encara, em penso. Jo confesso (2011) de Jaume Cabré està en la línia de la novel·la de prestigi sobre una base popular, gairebé de fulletó. Mentre que Toni Sala, Manuel Baixauli i Joan Benessiu van per la línia europea integral de Saladrigas. I encara tens Miquel de Palol i Julià de Jòdar, que han trobat el seu propi camí. Més ben dit: han creat el camí : han estat topògrafs, enginyers i, en el cas de Palol, tota una constructora.

 A partir d’aquella idea monzoniana i fusteriana del començament es pot parlar de la necessitat que la literatura catalana estigui connectada amb la realitat. Quin impacte van tenir en el seu moment El perquè de tot plegat (1993) de Quim Monzó o els llibres de contes de Sergi Pàmies, L’últim llibre de Sergi Pàmies ( 2000 ) , per dir-ne un. Seguint aquesta idea de connectar amb la gent, s’ha creat una dependència, de vegades una mica grotesca, amb les coses que surten a TV3. I, com a reacció lògica, una literatura plantada en el subgènere, el fanzine i la colla del bar.

Serà una manera de fer una panoràmica que pugui ser útil al lector del suplement, sense pontificar. Assenyalant temes i remarcant els canvis que hi ha hagut. Com ho veus?

Julià Guillamon és escriptor i crític d’aquest diari, autor de La ciutat interrompuda i El rellotge verd.