los domingos ja ha recaptat dos milions d’euros i apunta cap als tres; això la situaria entre les cinc pel·lícules espanyoles més rendibles de l’any. Cosa força meritòria, i més encara quan aquest film descriu una història ja infreqüent, com és la vocació religiosa d’una adolescent que es fa monja de clausura. A Espanya en queden unes 8.000, recloses en 700 monestirs, una vintena dels quals tanquen cada any per falta de personal.
“S’ha de veure”, et diuen d’aquesta pel·lícula que Alauda Ruiz de Azúa dirigeix amb naturalitat, en la qual es reflecteixen, a més, els desajustos de la vida familiar i, de passada, s’ironitza sobre l’amor propi bilbaí. I hi vas i la veus, i constates el bon pols narratiu de la directora, la solvència dels actors i les actrius i, també, la impenetrabilitat de l’assumpte: l’experiència personal i intransferible que viu la protagonista i la porta a convèncer-se que parla amb Déu.
‘Los domingos’ es perfila com una de les cinc pel·lícules més rendibles de l’any
Parlar amb Déu no és qualsevol cosa. Si ja és difícil contactar amb el servei postvenda de l’operador de telefonia, o amb el gestor en línia que t’ha assignat el banc, ho ha de ser més parlar amb qui és el suprem creador de l’univers, segons les religions monoteistes. Ens referim no només a voler parlar amb ell, sinó que, a més a més, ens agafi la trucada. Atesa la diferència de nivell entre interlocutors, això sembla una quimera, tot i que si passa, deu ser flipant, capaç fins i tot d’induir a una arrogància ocasional: al llit de mort, l’actriu Marlene Dietrich va rebutjar el capellà que volia donar-li l’extremunció al crit de “per què hauria de parlar amb vostè, si veuré el seu cap de seguida!”.
Los domingos agrada més als creients que als descreguts, i ha rebut d’algun d’aquests últims el títol de millor pel·lícula de terror de l’any, perquè al seu parer seria sectària. No miro cinema de terror –la vida ja dona prou ensurts– i no tinc elements per corroborar aquesta percepció. Potser, més que de terror, és un film de misteri. Perquè després de veure’l continuo sense entendre com s’aconsegueix parlar-li a Déu i que et contesti. Des de la fe deu ser més fàcil que des de la raó. I des de la vulnerabilitat, l’autosuggestió i l’èxtasi, més que des del dubte sistemàtic.
