Rosalía i la Coca-Cola

A la portada digital d’un diari, hi ha sis articles sobre Rosalía. Pesquen clics i n’alimenten la fama donant-li un espai que ja no ocuparan altres propostes. Redundar en l’èxit –sobre el qual tothom hi té qualque cosa a dir– és un valor més segur que arriscar en altres temes per cridar l’atenció d’un receptor no sempre receptiu.

Passa el mateix a tots els àmbits de l’algoritme, com els cercadors o Spotify. El mecanisme és determinista: serveix en safata allò que interessa que agradi en general, tot complicant l’accés al que potser t’agradaria a tu. I el verb no és casual a la tirania del like. El monocultiu es retroalimenta. Ja siguin plantacions d’alvocat, la intel·ligència artificial, l’explotació immobiliària, les energies renovables o el turisme, cal convertir-ho tot en fenomen perquè fun­cioni. Es crea una profecia autocomplerta. Quan se’n promociona l’aplaudiment, es doblen les apostes en forma d’expectatives. I al final hi ha tant en joc que val més que ho petin fort.

Cal concentrar el capital en el que agrada a tothom i hipertrofiar-ho, perquè és el que voldran consumir. I sí, els productes es consumeixen, però la cultura no. La cultura ofereix el contrari. Cultivar és preparar la terra per sembrar i recollir-ne els fruits. Per això, com més diversitat hi hagi, millor. Malauradament, avui es considera èxit aconseguir un consens global i mantenir l’hegemonia.

Lux em recorda la Coca-Cola. Ultraprocessada i dolcíssima, triomfa al món sencer, és la preferida per la majoria, ningú en discuteix la fórmula. De fet, agrada tant que bona part dels qui la tasten no volen res més perquè té gust de poc. Va desplaçant altres elixirs, que ocupen menys lloc al mostrador.

La curiositat me motiva més que la unanimitat, i l’exploració m’emociona més que les guies. Potser per això m’estim més Tarta Relena, que al disc Fiat Lux ja incorporaven una cançó d’Hildegarda de Bingen abans que Berghain. M’atrauen els projectes de Maria Arnal (també fascinada per Hildegarda, la Sibil·la del Rin), de Marina Herlop o de L’Arannà. Com a obres artístiques, aquestes i la de Rosalía no han de ser excloents, de fet s’enriqueixen les unes a les altres. Convertides en producte, el títol de la columna empra dues marques conegudes per promocionar-ne d’altres que també mereixen el seu espai.