El sexe com a motor polític
la comèdia humana
Avui parlarem de sexe. Tinc la vostra atenció? Bé. Però res de consells. Això ho deixem per a un altre dia. El nostre focus d’atenció seran homes cèlebres, vius i morts, que van tenir o continuen tenint com a motor o taló d’Aquil·les alguna mena de complicació sexual. Comencem per Hitler.
Durant la Segona Guerra Mundial els soldats britànics s’entretenien cantant una cançó titulada Hitler has only got one ball. La traducció literal seria “Hitler només té una pilota”, encara que la meva sensibilitat poètica m’inclinaria a canviar pilota per ou. La cançó es basava en un rumor, però resulta que podria haver tingut un punt de veracitat.
Investigadors de la Universitat de Bath, a Anglaterra, diuen haver establert que el líder nazi va patir un desordre genètic anomenat síndrome de Kallmann, que impedeix la progressió normal de la pubertat i el desenvolupament dels òrgans sexuals. Es van basar en una mostra de sang obtinguda per un coronel nord-americà de la tela del sofà on Hitler es va suïcidar al seu búnquer berlinès el 30 d’abril del 1945.
Segons explica The Times de Londres, després d’entrevistar la professora al capdavant de la investigació sobre l’ADN hitlerià, els seus nivells de testosterona haurien estat molt baixos i hi ha un 10% de possibilitats que hagués tingut un micropenis. Conclusió dels acadèmics: la dificultat que hauria tingut per desenvolupar relacions sexuals explica la seva devoció fanàtica pel poder. Absent el desig sexual, Hitler va concentrar tota la seva voracitat en la missió d’extermini i conquesta mundial.
Massa fàcil? Potser sí, però no seria la primera vegada que es detecta una connexió determinant entre el sexe i el poder, encara que els casos més coneguts es basen més en l’excés que en l’escassetat de l’imperatiu biològic sexual. Tenim l’obsessió amb Dalila que va acabar destruint Samsó; la de Marc Antoni amb Cleòpatra, que va precipitar la seva derrota contra Octavi August a la guerra civil romana; la d’ Enric VIII d’Anglaterra amb Anna Bolena, que el va portar a trencar amb l’Església catòlica; la de Bill Clinton amb Monica Lewinsky, que va tacar no només el vestit de la becària sinó la seva reputació presidencial, i la de Donald Trump amb no se sap gaire bé qui, o si hi va haver alguna cosa o no... Però a veure què passa.
Parlem, esclar, del cas Epstein, obsessió de bona part de la tribu MAGA (Make America Great Again), en què se sosté amb fervor gairebé religiós tot l’edifici de poder del president dels Estats Units. L’únic que podria minvar la fe dels devots seria el descobriment que Trump va participar d’alguna manera en l’abús sexual de menors orquestrat pel pederasta difunt Jeffrey Epstein. Això no ho perdonarien i conduiria inevitablement a una enorme pèrdua de vots per al seu Partit Republicà, els congressistes del qual no tindrien més remei que deixar de cedir-li el poder pràcticament absolut que li ha permès donar curs als seus instints antidemocràtics dins i fora del país.
El que no perdonarien els devots MAGA seria que Trump hagués participat en abús sexual de menors
Una notícia d’aquesta setmana amenaça d’obrir les primeres fissures a la torre trumpiana. Els demòcrates de la Cambra de Representants van publicar tres correus electrònics en què Epstein va involucrar Trump personalment en la seva trama de tràfic i abús de noies menors d’edat. En un dels e-mails, Epstein escriu que Trump “va passar hores a casa meva” amb una de les seves víctimes; en un altre, que “sabia sobre les noies”.
Inevitablement, la portaveu de la Casa Blanca diu que es tracta de fake news, fenomen que coneix molt bé. Tot indica que els e-mails no són fake, però, encara que ho fossin, ja hi ha un munt de proves circumstancials que assenyalen que alguna cosa fa pudor, que hi ha alguna cosa podrida en la relació Epstein-Trump. Trump pregunta: “Encara estem parlant d’Epstein?”. El tema és “mort”, diu. Doncs no. Epstein continua esvalotant el galliner des de la tomba.
De moment els únics que han patit les conseqüències de l’amistat amb ell han estat tres estrangers, tots d’ Anglaterra. Ghislaine Maxwell, empresonada per ser la seva principal procuradora de preses sexuals; l’expríncep Andreu, desposseït de tots els títols pel seu germà el rei, i lord Peter Mandelson, despatxat com a ambaixador britànic a Washington fa dos mesos.
La presumpció general és que el Congrés ordenarà que es facin públics tots els “arxius Epstein”
Però és ben sabut que dotzenes de nord-americans de perfil alt van viatjar alguna vegada en el Lolita Express, l’avió privat en què Epstein portava senadors, presidents d’empreses i milionaris diversos a l’illa caribenya on tenia l’harem. No oblidem Bill Gates: la seva exdona, Melinda, va dir que li va demanar el divorci en part per tenir amistat amb el pederasta.
Hi ha més coses. Maxwell està rebent un tracte inusualment amable per a algú que ha estat declarada culpable de ser una abusadora sexual en sèrie. La van traslladar fa poc d’una presó severa a una més semblant a un hotel. Deu ser pura casualitat que Maxwell hagi declarat que no va veure mai Trump “en un context inapropiat”? O que l’FBI, el Departament de Justícia, la majoria dels congressistes republicans i altres gossets faldillers de Trump hagin fet tot el possible per evitar que l’abundant documentació policial sobre Epstein surti a la llum?
El més rellevant no és que aquestes preguntes les fem els periodistes sinó que les estan fent un nombre creixent de fidels MAGA a les xarxes socials. La pressió està tenint resultats. Ara, senyal que el poder de Trump comença a diluir-se, la presumpció general és que el Congrés ordenarà que es facin públics tots els “ arxius Epstein”. Molts homes rics i poderosos deuen estar tremolant. Trump n’és un? I encara que ho sigui, se n’acabarà sortint, com va dir una vegada, amb certa raó, que podria cometre un assassinat a la Cinquena Avinguda de Nova York i no li passaria res?
Potser sí, però el consens al món polític de Washington és que Epstein és el seu flanc més feble i encara que les seves predileccions sexuals, siguin les que siguin, no posin fi a la seva estada a la Casa Blanca, és possible que la història digui que van marcar el principi del final del suport incondicional dels seus en què es basa la seva totpoderosa presidència imperial.