Cristina Cifuentes

Espanya sempre ens dona una segona oportunitat, i no només a Junqueras i (ja gairebé) a Puigdemont, també a Cristina Cifuentes, que triomfa com a viatgera televisiva a Hasta el fin del mundo (La 1, dimecres a la nit), concurs en què fa parella amb Alba Carrillo. Cifuentes va abandonar la política després que es divulgués un vídeo de seguretat d’uns grans magatzems en què la veiem emportant-se unes cremes, vídeo que al seu partit (PP) havien custodiat –d’amagat d’ella– per airejar-lo quan convingués, com va ser. Després Risto Mejide la va rescatar als seus programes ( Cuatro) i ara viurà la fama en aquest reality de TVE (avalat per l’èxit d’aquest format a la BBC, Racing across the world ). Hasta el fin del mundo , amb la rodamon Paula Vázquez, recorre el continent americà, els 15.000 quilòmetres que separen Costa Rica d’ Ushuaia, amb només 1.300 euros a la butxaca per concursant i sense poder fer servir avions ni mòbils ni GPS: només mapes de paper i el mateix enginy i esforç. Cifuentes i Carrillo marquen tendència de guanyadores, si no del concurs, segur que de la simpatia del teleespectador, ateses les telegèniques personalitats. També pinta molt divertida la parella Yolanda Ramos-Ainoa Olivares (la seva neboda, actriu novella), i ja menys Rociíto. Seguiré les seves aventures, entre penoses i per això divertides, extremes i fins i tot grotesques i –per això– gracioses: el pitjor d’aquests realities no són els participants, som els que els mirem, sempre àvids de calamitats.

LA GROSSA. Una parelleta compra, en un mercat ambulant, un quadret: és un dècim del sorteig de Nadal emmarcat fa 30 anys. Quina història amaga? Descobreixen que el dècim va correspondre a un cinquè premi de la loteria de la grossa, el posseïdor del qual el va emmarcar en comptes de cobrar-lo. Per què? La parelleta investiga, i la trama detectivesca té un desenllaç que apel·la a l’aspecte més íntim i profund de l’amor humà. No el revelaré per no arruïnar l’emoció del teleespectador que veurà aquest anunci de la loteria de Nadal, conte amb presentació, nus i un desenllaç que, de fet, encara que l’expliqués aquí no seria greu: ja l’he vist dues vegades, i la segona m’ha emocionat tant com la primera. És l’efecte Que bonic que és viure , única pel·lícula al final del qual... Ploro sempre! – @amelanovela