Joves, silenci i suïcidi a ‘Tarsius’
Teatre
Espectacle educatiu del TNC i Teatres en Xarxa, que girarà per Catalunya
Imatge d’escena de Tarsius, al TNC
Els tarsius són uns primats en perill d’extinció que no es poden reproduir en captivitat. Quan se senten engabiats, s’autolesionen, maten individus de la seva espècie i, fins i tot, se suïciden. Aquesta és la raó per la qual la creadora Lara Díez Quintanilla ha agafat metafòricament el nom d’aquests primats per parlar de la solitud, la incomprensió i el suïcidi entre els joves. Tarsius s’ha estrenat al TNC en col·laboració amb Teatres en Xarxa, i és un espectacle educatiu que girarà per Catalunya. És la tercera ocasió que es convoca, i enguany el tema és el suïcidi juvenil.
L’autoria és de Díez Quintanilla, la direcció i la coreografia són de Ferran Carvajal, i tots dos signen la dramatúrgia. “El projecte vol que l’espectacle interpel·li el públic juvenil –declara Díez Quintanilla–. No ha de ser una obra pròpiament per a joves, sinó per a tots els públics, però que posi l’accent en el públic juvenil. Ja s’ha fet sobre el porno, la identitat sexual i ara sobre el suïcidi”.
“Arran de l’encàrrec, ens posem en contacte amb escoles i instituts per fer una recerca sobre com se senten i fem grups de treball –continua l’autora–. Es treballa amb joves aquesta temàtica i en parlem amb ells. A banda, hem fet entrevistes individuals a persones que han sigut supervivents d’un suïcidi, o a familiars d’una persona que s’ha suïcidat. Amb tota aquesta recerca, vam crear els sis personatges de l’obra, per intentar que tothom es pugui identificar amb un d’ells o amb una barreja de personatges, perquè són bàsicament els funcionaments que es repeteixen en aquestes conductes amb joves”.
Lara Díez Quintanilla i Ferran Carvajal enfronten sis joves amb la solitud i un entorn complex
Pel que fa al títol, Díez Quintanilla diu que va triar aquests primats “perquè vam saber que es pensava que era un animal silenciós i resulta que no, que ells es comuniquen i criden a una freqüència que nosaltres no podem sentir. I això connectava molt amb el tema de l’adolescència, perquè hi ha un núvol de silenci”. I es demana: “Som nosaltres una societat malalta? Perquè els suïcidis juvenils són responsabilitat col·lectiva i no podem atribuir-los a una responsabilitat individual dels joves”.
Carvajal detalla com es van plantejar el projecte: “Des de la primera reunió, vam estar d’acord que teníem la necessitat d’aportar-hi llum. I això com ho havíem de fer, sabent que era una temàtica complexa i molt dura d’abordar? Em vaig sentir relativament tranquil sabent que la Lara és psicòloga, a més de dramaturga, directora, actriu, etcètera. El fet artístic ha d’intentar donar veu i aclarir certs elements que necessitem posar damunt la taula per generar debat, perquè hi ha aquesta constant que té a veure amb el silenci. És tant el silenci dels mateixos afectats, dels joves que no troben resposta a l’angoixa i el malestar, com el de l’entorn, tant professorat com familiar, que senten que no tenen paraules o respostes, no tenen eines”.
“Per mi també era molt important introduir el moviment i la dansa, que és una constant en la meva feina –manifesta Carvajal–. Allà on no arriben les paraules, hi arriba l’expressió, el cos, el gest. I això ha sigut un fil conductor dintre del procés artístic, donant veu a aquestes persones que no tenen veu”.
“Els tarsius són uns primats que fan servir una freqüència que els humans no podem sentir”, explica l’autora
En aquest procés, també han volgut que els sis intèrprets, Quim Gil, Daniel Mallorquín, Carla Moix, Gisel Morros, Tamara Ndong i Joan Lluís Terrassa, s’impliquessin en la creació, i per això van plantejar una mena de laboratori dues setmanes abans d’iniciar els assajos, perquè se submergissin en la recerca que havien fet els dramaturgs. Parlar-ne per encarar el problema i donar eines, un objectiu encomiable.