Aquests dies fa deu anys dels atemptats de París. Terroristes de caire gihadista van provocar gairebé 600 víctimes (130 mortals) amb armes de foc. Ha de ser terrible trobar-te en un local tancat, com el Bataclan parisenc, i veure que et ve de cara un paio amb un fusell per matar-te.
Homenatge a les víctimes del 2015 a París
Què se sent? Mires atònit els seus ulls, no et pots creure que pensi descarregar l’arma al teu pit; després no sents res, i caus, amb la ment a les fosques i un estrèpit final a les orelles. Veure venir cap a tu l’assassí també ha passat en els atacs de Hamàs a Israel, amb més víctimes encara (uns 1.200 morts) que a París. Això és el terror. I la por dels supervivents, després, a reviure-ho. Esclar que també hi ha terroristes entre presumptes cristians o hinduistes, per exemple. Recordem el cas de les matances al campament d’ Utøya, al gran hotel de Bombai i les tristament periòdiques en escoles nord-americanes.
Si la por ens fa vulnerables, l’esperança transmet fortalesa
Per sort ara a Espanya no hi ha por d’un atemptat terrorista. Encara que la policia està en vigilància permanent per aquesta possibilitat. Hi va haver els atemptats d’ETA, més els de l’islamisme a Madrid, Barcelona i Cambrils. Es va generar, com és natural, una por posttraumàtica. Però després hi ha hagut una pèrdua progressiva de la por, com és natural, també.
El terrorisme ens sotmet a cicles de por que després es recuperen amb la confiança. Altrament, estaríem sempre paralitzats i captius dels assassins. La por és, doncs, una emoció elàstica. Però els règims totalitaris, com el terrorisme, valgui la redundància, volen que existeixi el temor permanent. Hannah Arendt –50 anys avui de la seva mort– va resumir el totalitarisme com una amalgama d’ideologia i terror. D’una banda, idees fanàtiques i que prometen seguretat. De l’altra, el terror, que sembra la por i la inseguretat.
Lee tambiénTorni demà
La por fa la persona vulnerable. Acostumats a la por, o la gent es torna histèrica i fanàtica, o es mostra indiferent i apàtica. A punt, en tots dos casos, per a la submissió al poder. La por és enormement contagiosa. Per això comporta la gestació de masses evasives, aptes per ser manipulades. Bé que ho sabem, davant l’actual estat del món. Als Estats Units, i a tot Occident, ara es té por, no d’una multitud, un partit o una banda, sinó d’un sol individu. Però contra l’emoció de la por hi ha una altra emoció bàsica: l’esperança. Si la por ens fa vulnerables, l’esperança transmet fortalesa. És el que odia el tirà. Que, malgrat el terror, algú se senti fort.