Imaginem un telenotícies sense presentadors, sense capçalera i sense redacció. Un TN que no decideix un director sinó un algoritme. Això és TikTok, l’informatiu del segle XXI per a bona part dels menors de vint anys.
Mentre els adults (els boomers, en dialecte digital) seguim a Instagram recordant sopars o a X, fingint debats amb els mateixos gossos canviant de collars, milions de joves s’informen cada dia fent lliscar el dit cap amunt. No hi ha matís ni context. Només una cascada infinita de vídeos de mig minut.
Khaby Lame
TikTok no informa, confirma. T’ensenya el que ja penses, el què t’agrada...
La diferència és substancial: TikTok no informa, confirma. T’ensenya el que ja penses, el què t’agrada, tot allò que el teu cervell ha decidit que el reconforta. Si t’atreu una teoria conspiranoica, te n’ofereix deu més. Si alguna cosa t’indigna, doble ració. El contrast d’opinions s’evapora i l’esperit crític és una espècie en extinció.
TikTok no és una plaça: és un mirall. Et torna el teu reflex amplificat, més guapo, més convincent i, sobretot, més radical.
L’abisme generacional s’entén amb una dada: els deu noms més seguits de TikTok són, per a la majoria d’adults, perfectes desconeguts. Khaby Lame, Charli D’Amelio, Bella Poarch, Addison Rae, Zach King... En canvi, a IG o a X dominen CR7, Messi, Taylor Swift o Elon Musk: noms globals, part de l’imaginari compartit. TikTok ha creat una fama sense biografia: ídols sense història ni discurs. Celebritats de l’instant.
Lee tambiénQue se les emportin
I mentre molts partits continuaven instal·lats en la litúrgia del mítin i el tuit, Vox va aterrar a TikTok ja el 2020 aprofitant que allà es construeix l’emoció abans que la raó. Abascal va arribar el 2022. Pedro Sánchez hi ha entrat ara, a contrapeu, com qui descobreix la festa quan ja estan recollint les cadires. L’extrema dreta, en canvi, va ser la primera en entendre que a TikTok no hi ha ideologia: hi ha impacte. No citen Mussolini, esmenten mems. No parlen d’economia, parlen de frustració. I això viralitza millor que qualsevol discurs.
Per això, quan algú es pregunta per què un nano de vint anys votaria la ultradreta, la resposta no es troba només en l’habitatge o en els sous precaris sinó en aquell flux continu de vídeos que simplifiquen el món per fer-lo digerible i on tot ho decideix un algoritme. I el pitjor és que ni tan sols sabem el seu nom.