I just el dia en què van saltar totes les alarmes davant una possible escassetat d'ous als supermercats, va l'oncle de Luis Rubiales, de nom Luis Rubiales, i en malgasta tres, llançant-los al seu nebot en un acte públic. No em diran que aquest país, sigui quin sigui aquest país, no és fabulós. Ho proclamaven els comptes que viralitzaven el vídeo de l'esperpent fins aquest cap de setmana: “Tu no ho saps, però això és història”. A qui li correspongui: potser encara hi som a temps de, ni que sigui simbòlica, promoure la nominació a la millor peça audiovisual de l'any. Com proposava @moedetriana, es podria titular Huevos con chorizo. Rumiem-nos-ho.
L'escena val la pena de principi a final i a més té la virtut d'haver estat filmada des de diferents angles. Un bon muntatge, potser amb música i FX, faria meravelles. Repassem-la: l'expresident de la Reial Federació Espanyola de Futbol es disposa a presentar el seu llibre Matar a Rubiales, en el qual, per cert, es presenta com a víctima d'una conspiració en el famós episodi del petó no consentit a Jennifer Hermoso. Ja en parlarem. De sobte, un individu llança alguna cosa, fins a tres vegades, al protagonista al crit de “pocavergonya”. Són ous. El susdit esquiva hàbilment les bales no aptes per a vegans, fins i tot regalant al públic un gràcil gir de 360 graus. Menció especial al coreògraf.
Resulta impossible analitzar seriosament escenes de l'esperpent com la de Rubiales i el seu oncle Rubiales
I millora. Rubiales, aïrat, s'abalança al seu agressor encaputxat, amb una temptativa d'esprint. Si no el paren, ves a saber què passa. No és l'únic. Altres del públic s'afegeixen a la crida i cerca. Entre ells, el tal Bertrand Ndongo, un d'aquests fals reporters de l'extrema dreta que pul·lulen per tot arreu i que, en aquest film, representa un cameo de primer nivell d'aquells als quals ens acosumbraba Santiago Segura a la saga Torrente. “L'escena ho té tot. Té fins i tot en Samuel L. Jackson al paper de Stephen a Django”, diu @Reycholosimeone.
Les codes tampoc no estan gens malament. L'autor del llibre justifica la seva fúria en què pensava que el seu oncle anava armat i que la seva intenció només era defensar una dona embarassada. Els mitjans ultres titllen l'individu de “comunista”, però aviat es descobreix que, més enllà de les patates que li faltaven pel quilo, el Rubiales 2 és actor, ha fet anuncis publicitaris i a les seves xarxes socials, s'ha dedicat a defensar el dictador Franco. Les xarxes viralitzen, alguns mitjans amplifiquen amb entrevistes als protagonistes o a “experts en Luis Rubiales” —no és broma— i el públic s'engresca. Pur Valle-Inclán.
Llancen ous a Luis Rubiales en la presentació del seu llibre
I llavors... què en fem de tot això? Com ho valorem? Un es pregunta si, en aquests casos, calen anàlisis saberudes de “fins i tot-on-hem-arribat” o si és millor tirar la tovallola i llançar-se al desgavell digital. Prendre-s'ho seriosament resulta ridícul i prendre-s'ho com un acudit sembla ser l'únic remei vàlid, bo i sabent que no es contribueix així a construir cap ciutadania democràtica edificant.
Òbviament, el personal, davant material d'aquesta mena, ha optat per la B. El comentari més burleta a les xarxes ha estat el mateix que obre aquest article, el de la (in)oportuna coincidència amb el preu dels ous. “Ha de ser que l'oncle de Luis Rubiales és milionari, perquè, al preu que van els ous, jo no hauria menjat truita avui”, comentava un tertulià a la televisió pública, que bé sap on posar el focus. També molts han recordat que la història de Rubiales ja va començar per “ous”. En concret, ell mateix agafant-se l'entrecuix davant el món en aquella famosa final del mundial.
Però també hi ha qui s'ha dedicat a fer mems de l'espectacular gir rubialesc amb les jugades de Cristiano Ronaldo o amb coreografies de pel·lícules d'arts marcials. D'altres han imaginat el sopar de Nadal dels Rubiales i d'altres han mirat enrere per recordar un altre incunable de l'espantall patri, el “Sole, que te pego con el mechero” que va difondre Alfonso Arús en els noranta. El comunicador català va fabricar virals de X abans que X.
Lee también
D'altra banda, hi ha la sospita que darrere de tot hi pugui haver una campanya per promocionar un llibre, perquè un ja no sap res de res... És cert que, després d'una condemna per agressió sexual, l'única manera de vendre el relat victimizador de l'agressor ha de ser la de crear un xou absurd que canviï el punt de vista i que, a més, polaritzi. Ho deia María Escario a X: “Soc l'única que no es creu el numeret de Rubiales? Per què se li dona tanta cobertura informativa a aquest subjecte? Tot molt extrany”. Tot podria ser i el resultat publicitari li donaria la raó. Malgrat això, no s'ha d'oblidar el savi principi d'Hanlon: “No atribueixis mai a la malícia el que es puguis explicar per l'estupidesa”.
