En l'era del blanqueig, on s'intenta emmascarar bandes terroristes i es justifiquen crims atroços contra la població civil, a Espanya estem assistint a un intent de difuminar la cruel dictadura franquista. Cinquanta anys després de la mort del dictador, el ‘pop franquisme’ és l'adaptació al nostre país del que es coneix com a ‘pop feixisme’. No fa falta enumerar les conseqüències dels règims totalitaris, però sí que és important ficar la banya davant aquests intents d'emblanquiment que amb les xarxes socials s'estan multiplicant.
L'escut dels Reis Catòlics esculpit al complex monumental del Valle de los Caídos
Quan es compleixen 50 anys del final d'una dictadura que hauria d'avergonyir la societat (a Alemanya seria inimaginable aquesta situació), sorgeix un franquisme sociològic que intenta traslladar una visió idealitzada del règim. Anar al Valle de los Caídos a fer-se una 'selfie' i pujar-la a la xarxa social està de moda, tot i que molts ni tan sols saben per què o qui el va construir.
Les xarxes socials tenen, en efecte, bona part de culpa d'aquesta desmemòria històrica que trasllada que la dictadura no va ser una etapa fosca, sinó un moment de progrés i de reconciliació. Tal qual. A X, Instagram i TikTok es poden trobar comentaris d'aquest tipus que farien fer un bot a la nostra gent gran.
Hi ha qui atribueix la desinformació sobre el franquisme a l'educació. La dictadura no s'explica com s'hauria d'explicar a les aules i això podria estar provocant, segons els experts, la moda del ‘pop franquisme’. En efecte, hi ha un punt cec en el sistema educatiu que no aborda qüestions de transcendental importància en aquest moment. Hi ha qui no sap com es vivia amb Franco i també hi ha qui no coneix què va fer ETA o qui era Miguel Ángel Blanco. És per reflexionar.
Un sondeig del CIS conclou que un 20% dels joves consideren que la dictadura a Espanya va ser bona o molt bona. Dit en altres paraules, un de cada cinc joves respon que amb Franco es vivia millor que ara. Resulta sorprenent comprovar com persones que van néixer en una democràcia consolidada i que poden gaudir d'una llibertat envejable admetin que no els importaria tornar a una època negra. Potser no saben què va passar llavors o potser és que ningú no els ho ha explicat.
Darrere d'aquesta nostàlgia juvenil pel franquisme poden influir factors econòmics (és l'habitatge, estúpid). Hi ha qui creu que avui viu pitjor del que van viure els seus pares amb la seva edat, la qual cosa directament és una fal·làcia, i per això enyora temps que algú li ha explicat que eren millors. També poden influir factors com la migració, el tema polític de moda a la dreta. Però perquè aquests factors apareguin en l'equació algú els ha de confondre.
Per fer front a aquesta mena de discursos involucionistes es pot recórrer a la prohibició. Però aplicar la mesura que ja va posar en pràctica la dictadura no és, ni de bon tros, la millor recepta. El que fa falta és continuar posant llum sobre els foscos quaranta anys que va durar el franquisme. Diu el clàssic que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la. Cinquanta anys després és hora d'ampliar els watts perquè aquesta llum arribi als joves que consumeixen desinformació.
