“L’instint maternal no és automàtic ni està predeterminat”

Periodista especialitzada en salut, Chelsea Conaboy va formar part de l’equip del diari Boston Globe guardonat amb el Pulitzer el 2014. Poc després va néixer el seu primer fill i, tot i que estava preparada per a les nits sense dormir, no va anticipar que se sentiria tan diferent: la metamorfosi “tan profunda i desconcertant” que va experimentar quan va ser mare. Investigant, va descobrir què hi havia darrere d’aquell canvi: el seu cervell s’estava transformant.

Polítiques conservadores

Als EUA hi ha molt poc suport per als pares: és més barat deixar-ho en mans de les dones”

Així va sorgir Cerebro de madre ( VR Europa), assaig en què, amb una extensa bibliografia, desmunta idees arrelades (com l’instint maternal), explica que el cervell dels homes també canvia i exposa realitats complexes sobre una experiència, la criança, fonamental però poc analitzada.

Aprenentatge

“Cometre errors en la criança no és un defecte, és una cosa per la qual hem de passar”

Va escriure aquest llibre per rebaixar l’ansietat que sentia per haver-se convertit en mare. Li va servir?

Moltíssim. Quan vaig tenir el meu primer fill, vaig passar pel turbulent procés de ser mare novella: em sentia desorientada i ansiosa i pensava que alguna cosa anava malament. Així que quan vaig començar a investigar sobre la ciència de l’embaràs i, en particular, sobre el cervell matern i entendre per a què serveix aquest estat d’alerta extrema cap al nadó que és la hipervigilància, vaig començar a tranquil·litzar-me.

Diu que l’ansietat no només és normal, sinó clau per preservar la seguretat dels fills. Però com sabem quan comença a afectar la nostra experiència com a pares?

El que diuen els experts és que quan sents que l’ansietat t’impedeix cuidar-te de tu i del teu fill o fer les teves activitats diàries, has de buscar ajuda. Tot i això, l’ansietat és part del procés de la criança. La hipervigilància és necessària per mantenir el nadó viu, però també per submergir-nos en aquest període d’aprenentatge, intens, que és com si estiguessis atrapada en el nadó: veus com canvia i intentes interpretar les seves necessitats i respondre-hi. Comets errors, els soluciones i tornes a començar.

Al llibre diu que no és la maternitat per se el que canvia el cervell, sinó la pràctica. Com ha demostrat això la ciència?

El cervell comença a canviar durant l’embaràs: es produeixen canvis hormonals que transformen el nostre cos de manera que puguem gestar, donar a llum i alletar. Aquestes hormones són substàncies neuroquímiques, per la qual cosa també modifiquen el nostre cervell: el preparen perquè sigui més plàstic. I amb aquest cervell més mal·leable ens trobem amb un estímul increïblement poderós, que és el nadó. Les seves olors i els seus sons capten la nostra atenció: així que ens centrem en aquestes criatures, que necessiten que les cuidem. Amb el temps, aquesta experiència ens canvia des d’un punt de vista cerebral, tal com es representa en la ciència­.

Aquests canvis només els experimenten les mares gestants?

Tot i que l’embaràs és una experiència fisiològica molt intensa, qualsevol persona que tingui un fill, encara que no sigui gestant –els pares adoptius, d’acollida, els pares...–, també experimenta aquests canvis dràstics en les hormones que la preparen per a canvis en el cervell.

A Cerebro de madre qüestiona la idea de l’instint maternal com una cosa innata, automàtica i inequívocament femenina. La màxima “es neix sabent ser mare” és una construcció social, llavors?

Hi ha una llarga història d’acadèmiques feministes que han explicat que l’instint maternal no és real. Jo només soc una de les persones que comencem a relacionar-ho amb la ciència, per dir que no n’hi ha proves. Si ens fixem en l’origen de l’instint maternal, veiem que prové d’idees morals i religioses sobre el que era una dona. Quan s’analitza el material científic existent queda clar que l’instint maternal no és automàtic ni està predeterminat: és una cosa que es desenvolupa, que aprenem.

Però sí que deu haver-hi alguna cosa innata. O com hem sobreviscut com a espècie?

L’amor i la cura dels pares i els fonaments que ho permeten són molt reals i biològics, però simplement jo discrepo d’aquesta fantasia sobre què és la mare. Avui als EUA hi ha una política conservadora que posa èmfasi en aquesta idea essencialista de gènere de la dona, de la família nuclear... Fixi’s en el fenomen de les tradwifes .

Aquesta idea de la mare natural, única responsable de la cura del fill, és una manera molt eficient d’ enviar-nos a casa?

Als EUA tenim un suport molt limitat per als nous pares: no tenim permisos remunerats, no tenim serveis de guarderia assequibles... Però si es considera que, per naturalesa, una mare ja té tot el que necessita per exercir la seva tasca, llavors no és necessari per a l’ Estat proporcionar cap tipus de suport. És més barat deixar-ho tot en mans de la mare! Aquesta és la clau de tot.

La maternitat continua estant més impregnada d’idees morals que científiques?

Crec que sí, però el meu assaig forma part d’una onada de llibres publicats els últims anys per acadèmiques, periodistes i dones que diuen que ja n’hi ha prou. Crec que tota aquesta narrativa moral ens perjudica i silencia el que realment és el procés de convertir-se en mare.

Ha canviat com a mare, havent escrit aquest llibre?

Malgrat que he investigat molt, de vegades m’ha estat molt aclaparador resoldre les dificultats i dubtes que es presenten en la criança. Però llavors he recordat que la ciència­ diu que el que he de fer és observar els meus fills: el meu cervell s’ha adaptat per poder llegir-los i esbrinar què necessiten. Cometré errors, però això és part del procés, així és com aprenem. Cometre errors en la criança no és un defecte, és una cosa per la qual hem de passar.