L’amenaça fantasma

Una enquesta fantasma sobrevola la política catalana. Números que ningú no ha vist ni coneix es colen en tots els cafès i sobre­taules per disparar tota mena d’elu­cubracions. L’estudi en qüestió és el pròxim que ha de publicar el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Un no nat que ja ha aconseguit colar-se en la majoria de les converses.

El motiu? La tesi de les deu plagues d’ Egipte que la rumorologia vinculada a aquest fantasma demoscòpic abona aquests dies i que es resumeix en un creixement encara més substantiu d’ Aliança Catalana. La conseqüència, el nerviosisme entre les altres forces polítiques, particularment junters i republicans. Per aquest ordre.

No s’ha de donar pàbul a la rumorologia i a la xafarderia. Els fets són els fets i el que encara no és no pot ni ha de tenir-se en compte. I aquesta enquesta de què tant es parla en privat no és més que un fetus demoscòpic encara a l’úter del CEO.

Si dediquem unes línies a referir-nos-hi no és per donar pàbul a maledicèn­cies inútils o endevinacions, sinó perquè el lector, prenent nota de la rellevància que han adquirit en les tertúlies polítiques unes xifres que ni tan sols existeixen, es faci càrrec de l’ambient espantadís que regna entre les formacions de matriu sobiranista.

Una enquesta no mereix cap atenció fins que es fa pública. Però l’ambient d’angoixa que acompanya en aquest cas les seves últimes setmanes de gestació sí que aporta informació rellevant sobre les pulsacions de la política catalana. Nerviosisme.

En aquest ambient Junts ha mogut fitxa. Carles Puigdemont creu que és més a prop de la tornada, i Albert Batet, fins ara president del grup juntaire al Parlament, ascendeix a mà dreta de l’expresident de la Generalitat al partit com a adjunt. Carles Puigdemont necessita múscul al quarter general del partit. També per defensar-se dels embats dels qui consideren que el seu temps ja hauria de tenir data de caducitat a la vista.

Ja sigui des de Bèlgica o des de Catalunya, si la seva tornada finalment es materialitza, Puigdemont haurà d’estar atent als moviments que van produint-se dins i en l’entorn del seu partit, encaminats a posar fi al seu lideratge i al de Jordi Turull com a secretari general.

És recurrent limitar l’abast d’aquest malestar amb la direcció a uns quants alcaldes díscols. Però el moviment crític depassa certament els límits del municipalisme. L’activisme crític va a més dins de l’organització i també al seu entorn.

No s’entén que Junts hagi trencat amb el PSOE sense comptar amb una estra­tègia que no aboqui el partit a la irrellevància. S’hauria pogut acompanyar, per exemple, d’un acostament a Salvador Illa a Catalunya, semblant al que l’actual president va practicar amb ERC quan la Generalitat estava presidida per Pere Aragonès.

S’afegeix a aquest argumentari que Junts no està en condicions, amb el seu actual lideratge, de tapar la via d’aigua oberta per Aliança Catalana. Venen dies de reunions i raons a Junts. I rumorologia sobre lideratges alternatius. Davant un Carles Puigdemont teòricament més a prop de tornar a casa i totalment disposat i decidit a disputar la presidència de la Generalitat a Salvador Illa. Així que el qüestionament del seu lideratge només seria possible a través de l’enfrontament, no d’una negociació. I la sang de la guerra sempre espanta.

A l’ERC d’Oriol Junqueras la gran incògnita és el futur de l’home de moda a Espanya: Gabriel Rufián. No és un dir. A Madrid, per exemple, és impossible mantenir una conversa amb algú d’esquerres que no digui meravelles del cap de files republicà al Congrés. Però en canvi la seva figura provoca cada cop més incomoditat entre molts dels seus correligionaris.

Ha arrelat la idea, i Rufián hi posa de la seva part perquè així sigui, que ja és impossible discernir quin partit representa a partir de les seves intervencions al Congrés. Els seus crítics, dins de la mateixa ERC, recorden que ERC va passar de 13 a 7 diputats amb ell com a cap de llista i que la seva candidatura a l’alcaldia a Santa Coloma de Gramenet va acabar amb un sonor fracàs. De res no ens serveix que li posin una estàtua a Badajoz, si no obté vots a Catalunya, resumeixen els que creuen que ja cal pensar se­riosament en el seu relleu al capdavant d’ERC a Madrid. I és que encara que s’insisteixi en Junts com a única víctima de l’hipotètic ascens d’ Aliança Catalana, als republicans sens dubte no els sortirà tampoc de franc. I en aquest escenari, que encara no és real però que tothom tem a Catalunya, deixar completament en l’oblit l’eix nacional com fa Rufián des de fa temps sembla una mica temerari encara que sigui a canvi d’una adoració cada vegada més multitudinària dels espanyols que queden a l’esquerra del PSOE.