Diuen que una imatge val més que mil paraules, i amb 2.000 n’hi va haver prou per demostrar davant el Tribunal Militar Internacional les atrocitats comeses als camps de concentració nazis durant el Tercer Reich.
La història de com uns documents classificats –que s’haurien d’haver destruït– van arribar a mans dels qui van jutjar els responsables de l’ Holocaust només s’entén a través d’un nom: Francesc Boix, l’únic testimoni espanyol als judicis de Nuremberg.
Els negatius que van condemnar els nazis a Nuremberg eren de fotografies fetes per oficials de les SS
Boix va ser un dels més de 450.000 espanyols –homes i dones– que, després de la victòria del feixisme a Espanya, van travessar la frontera per exiliar-se a França. Davant la imminent guerra amb Alemanya, l’ Estat francès va utilitzar milers d’aquests refugiats espanyols per crear Companyies de Treballadors i reforçar així les línies defensives, com la línia Maginot.
Després de la caiguda de l’ exèrcit francès davant la invasió nazi, milers de refugiats espanyols van ser capturats pels alemanys i internats en camps de presoners de guerra. Lluny de casa i sense poder tornar, els republicans van ser declarats enemics polítics del nazisme i enviats en situació d’apàtrides al camp de concentració de Mauthausen-Gusen, a Àustria. Malgrat el cèlebre sobrenom de Boix —conegut com el fotògraf de Mauthausen —, el cert és que aquest català nascut a Barcelona no va fer les fotografies que van servir com a proves a Nuremberg, ja que com a presoner la seva feina consistia a revelar, arxivar i conservar els negatius que es registraven al camp, al laboratori fotogràfic de Mauthausen. Els negatius que van condemnar els nazis eren de fotografies fetes pels mateixos oficials de les SS.
“El laboratori tenia dues finalitats: registrar les persones quan arribaven i documentar la vida que es desenvolupava al camp”, explica Juan Manuel Calvo, president de l’ Amical de Mauthausen i altres camps, associació fundada a Barcelona en la clandestinitat per deportats supervivents de diferents camps d’extermini.
“Tota aquesta informació s’enviava a l’administració central dels camps gestionada per les SS, per això necessitaven fotògrafs professionals al laboratori. Francesc Boix va ser un dels tres espanyols que hi van treballar: abans que ell Antonio García, de Tortosa, i José Cereceda, de Madrid”, explica Calvo.
La gesta real de Boix –que sí que va fotografiar Mauthausen, però després de l’alliberament– va ser robar negatius de les instantànies, amagar-los per evitar que els eliminessin i treure’ls a l’exterior del camp d’extermini, una feta que va ser fruit de la feina col·lectiva i del compromís polític. “En l’ocultació dels negatius hi van participar Antonio García i Francesc Boix. No va ser una decisió personal, sinó una acció política organitzada dins del camp pel Partit Comunista”, expressa el director de l’ Amical. “Conservar aquest material va ser possible gràcies a una acció conscient de militància i resistència col·lectiva”. L’operació per treure les imatges de Mauthausen va implicar diverses persones: els presoners del laboratori fotogràfic, els republicans que els van ocultar en diferents llocs, els reclusos que tenien accés a l’exterior del camp per treballar —coneguts com a Comando Poschacher, amb referència al cognom de l’empresari austríac per a qui treballaven— i Anna Pointner, una veïna de la zona, simpatitzant dels espanyols deportats, que va amagar el paquet de negatius en un mur del seu jardí per mantenir-lo sa i estalvi. Quan Mauthausen va ser alliberat el 1945, els joves van anar a casa de Pointner per recuperar els negatius, que van ser difosos després de l’alliberament i van revelar al món imatges essencials sobre la realitat dels camps d’extermini.
Francesc Boix va acudir als judicis perquè va ser cridat a declarar per l’acusació francesa, i la seva presència va tenir un objectiu bàsic: provar la culpabilitat d’ Ernst Kaltenbrunner.
L’alt rang nazi no havia tingut un paper mediàtic en el Reich malgrat ser el director de l’Oficina Central de Seguretat i un dels principals artífexs de l’ Holocaust, com el seu predecessor en el càrrec, Reinhard Heydrich, o Heinrich Himmler. Aprofitant que gairebé no es coneixien fotografies seves es va intentar escapar, però va ser detingut i posat a disposició del Tribunal de Nuremberg juntament amb 23 dirigents més del govern nazi.
Kaltenbrunner va al·legar desconeixement del funcionament dels camps de concentració, dels plans de Hitler respecte a la guerra i de la “solució final” a la qüestió jueva. Tot i això, quan Boix va pujar a l’estrada, una de les fotografies no destruïdes pels nazis reflectia una realitat tangible i irrefutable, com va mostrar en la seva declaració: “Aquesta fotografia va ser feta a la pedrera del camp. En primer pla hi ha Franz Ziereis, Himmler i l’ Obergruppenführer —rang equivalent a general— Kaltenbrunner. Porta l’emblema daurat del partit”. Després de donar la seva paraula davant el tribunal, el testimoni de Boix va ser una de les proves que, deu mesos després, portarien el general a la forca després de ser condemnat a mort.