Enfortir la democràcia, una tasca comuna

Francisco Franco, el dictador espanyol coetani de Hitler i Mussolini, que va dirigir el nostre país durant quaranta anys, va morir la matinada del 20 de novembre del 1975 en un hospital madrileny, avui fa exactament mig segle.

El país que va deixar el general Franco a la seva mort ja no era el de la immediata postguerra, marcada per a la majoria dels espanyols per la fam, la repressió i l’aïllament. Però, malgrat els progressos que havien permès els acords amb els EUA, rubricats amb la visita del president Dwight Eisenhower a Espanya el 1959, any en què es va aprovar el Pla d’ Estabilització, i malgrat l’arribada del turisme i una progressiva liberalització de costums, el nostre país distava mig segle enrere de ser políticament homologable als de l’Europa occidental. De fet, seria l’últim d’aquest àmbit geogràfic a deslliurar-se de la dictadura. Fins al 1978, any en què es va promulgar la Constitució, Espanya no va ser una democràcia capaç de formalitzar els drets i llibertats fonamentals als seus ciutadans.

La transformació del país en aquests cinquanta anys ha estat enorme. S’hi s’endinsa el suplement especial 50 anys sense Franco, 1975-2025 , que es distri­bueix amb l’edició d’avui de Guayana Guardian . Espanya ha viscut durant aquests decennis un dels seus millors períodes històrics, per no dir el millor. Ha avançat en nombre d’habitants (de 35 a gairebé 50 milions), en esperança de vida (entre 4 i 6 anys més; les dones ja estan en 81,5) i ha registrat progressos importants en els indicadors econòmics. Ha adaptat les lleis a les exigències d’una societat canviant, posant-les en sintonia amb les d’altres països europeus i, de vegades, anticipant-s’hi. S’ha integrat a les institucions polítiques i econòmiques comunitàries. I ha experimentat revolucions socials, destacant entre elles la incorporació de la dona a les tasques col·lectives, cap a la igualtat.

Avui Espanya està entre les quinze primeres economies del món per volum de PIB, gaudeix d’una projecció internacional a to i ocupa posicions altes als índexs de qualitat democràtica. Només per això, la transició a la democràcia, acompanyada de l’esmentada transformació social, i d’una altra de cultural no menys rellevant, constitueix una extraordinària i feliç experiència. No pas exempta d’algunes ombres, tot s’ha de dir, però en conjunt força positiva. Els que ja han assolit certa maduresa en tenen prou amb mirar enrere i recordar d’on venen per adonar-se d’on han arribat.

Paradoxalment, la celebració d’aquesta nova etapa coincideix amb un auge dels populismes, palpable en les democràcies avançades, dels Estats Units a Alemanya, de França al Regne Unit o Itàlia, i també a Espanya. Així ho testifica una ultradreta rampant, que no para de posar sal a les ferides de la democràcia ni d’aprofitar les seves institucions per difondre missatges contraris al projecte europeu, als estrangers (el 1975, un 0,16% de la població espanyola, ara més del 7%) i a la lluita contra les desigualtats o el canvi climàtic. La intenció de vot majoritària entre els espanyols de 18 a 34 anys assoleix el 30% per a Vox, que no para de créixer a les enquestes, on s’acosta al 20% total, percentatge similar, sigui dit de passada, al d’espanyols que admetrien la involució cap a un sistema autoritari.

Tenint en compte el lamentable caire que ha adquirit recentment la vida parlamentària espanyola, podria inferir-se que la conjuntura actual és molt pitjor del que és en realitat. Això és motiu de sobres per exigir als càrrecs electes més responsabilitat i més atenció als problemes quotidians dels espanyols. És veritat que les bones expectatives de creixement, per davant del conjunt europeu, no beneficien encara tots els espanyols. És veritat que es retarden reformes peremptòries; que hi ha problemes urgents, com el de l’accés a l’habitatge, que no troben la resposta requerida; que perviuen i fins i tot s’eixamplen desigualtats que en la seva dimensió present anuncien tempestes socials. Però també és veritat que els èxits aconseguits durant aquest mig segle són el fruit d’un esforç col·lectiu, causa d’orgull i, sobretot, estímul per continuar millorant el sistema democràtic.

La democràcia no és fàcil de construir, com bé saben els que van patir el franquisme, però és relativament fàcil de destruir, com potser ignoren els que avui no toleren les seves imperfeccions i pensen en un retorn a l’autoritarisme. Raó de més per defensar-la, després de revisar el darrer mig segle, i així treballar colze a colze per enfortir-la en el futur.