“Que quiero morir”. La rumba carcerària torna. M’enxampa el nou single judicial buscant el meu avi a l’Arxiu de la Memòria Històrica. Tot això un 20-N, però ja se sap que cinquanta anys no són res i el que pot fer ja fa des de fa estona. El meu avi va desaparèixer de la vida de la meva àvia enmig de la guerra i ja no va aparèixer. El meu pare va créixer amb l’estigma de nen abandonat. Seria genial poder dir-li ara que el seu pare no el va deixar sinó que se’l van emportar de presoner a Roses i allà se’l va empassar el silenci. Que potser va voler però no va poder tornar-lo a veure. Per després espantar-nos dels joves que enyoren Franco. Als vint anys un pensa moltes coses. De vegades estupideses, plans insensats i opinions incendiàries per molestar o calar foc al Reichstag.
Els del Suprem han tingut la pensada que se sàpiga la condemna al fiscal el mateix dia de la mort de Franco, aquell dictador colpista que va matar, va reprimir i jugava fatal a tennis. Així que el missatge dels xavals del Suprem és clar: vostè no sap amb qui està parlant. L’excentricitat salvatge de la judicatura ve de lluny i per aquí ho sabem prou bé. Val a dir que he estat advocat més de vint-i-cinc anys. Em vaig trobar amb una minoria de jutges arrogants, dolents i incomprensibles com en totes les professions, però sempre hi havia la possibilitat que jutges en instàncies superiors matisessin, mediessin o remeiessin segons quins excessos. Servidor creia i continua creient en la justícia encara que avui –20-N– no sé si prefereixo que em renyi un policia abans que em jutgi un jutge.
Avui no sé si prefereixo que em renyi un policia abans que em jutgi un jutge
Una sentència no s’hauria d’entendre com una venjança, com una revenja ni com un avís. Aquesta sentència ho sembla, però, com a lletrat que vaig ser, encara tinc la prevenció de poder llegir la sentència. I tractant-se d’una qüestió sense unanimitat i partint de proves indiciàries, potser la responsabilitat dels qui han jutjat hauria hagut de fe prevaler que el càstig i el descrèdit a l’acusat davant una probable mala praxi ja s’havia aconseguit sense necessitat d’abocar-nos a una crisi institucional.
Lee tambiénLucas no és Andy
Però els jutges no estan per fer política (rialles) i sí per emetre el missatge que ningú no està per sobre de la llei. Deu ser cosa de família ser ingenu. El meu avi ho va descobrir tard, amb 21 anys. En alguna cosa hem millorat.