El soroll és una forma d’invasió. Per això els auriculars amb tecnologia per cancel·lar-lo mereixen figurar entre els grans avenços contemporanis, com a eina d’higiene mental. Schopenhauer detestava els crits i els cops de porta, i afirmava que el soroll és l’assassí del pensament. Qualsevol que hagi agafat un Ouigo nocturn hi estarà d’acord.
D’ençà que vaig tenir els meus primers auriculars antisoroll s’han tornat inseparables en les meves sortides: gràcies a ells he viscut amplificada l’experiència interior a la Capella Sixtina o davant les finestres de Chagall. Si Francis Ponge va convertir el sabó en objecte de contemplació, bé podria jo assajar una lloa per a aquests dispositius que afinen la percepció.
Quan vaig planejar la visita a l’exposició de Matisse al CaixaForum de Madrid vaig saber que Lux, de Rosalía, seria el meu acompanyant. Des que es va publicar fa dues setmanes (vaig anotar la data a l’agenda com si fos una cita) l’he escoltat desenes de vegades, fascinada per la polifonia de llengües. Em quedo amb el que n’ha dit Andrew Lloyd Webber, compositor de Jesus Christ Superstar: és un àlbum destinat a marcar la dècada.
Rosalía treballa des del risc, igual que Matisse: en l’art de vegades es fa la llum
En les teles de Matisse la calma és una trampa: sota la superfície ordenada batega una energia que no descansa. A La yugular, per a Rosalía la galàxia cap en una gota de saliva, un exèrcit es redueix a una pilota de golf, un pintallavis conté el Titanic. Aquest vaivé d’escales –del mínim al colossal–succeeix davant els quadres de Matisse: t’acostes a una pinzellada i amb prou feines és un traç; te n’allunyes i ja és un continent.
Em vaig aturar davant Lectora sobre fons negre, del 1939: un instant de quietud en ple desordre europeu. La dona llegia; jo la mirava mentre escoltava. Entre nosaltres va sorgir una cosa que venia de l’encreuament entre veure i sentir. Vaig pensar que el que busquem en un quadre o en una cançó és un lloc on quedar-nos una mica més.
Lee tambiénInventari de nits en blanc
A Lux Rosalía treballa des del risc, igual que Matisse. En el tempteig sense garanties que és l’art –i també la vida– de vegades es fa la llum. La del quadre, la de la seva veu a les meves orelles i la del museu van convergir en un mateix gest: quedar-se, mirar, escoltar.