Un lector mexicà que el 1949 fullegés el Diccionario Enciclopédico UTEHA, que acabava de sortir, entre Anogón (“ Hijo de Castor y de Hilaeira ” ) i Anoka (“ Población de EEUU cab. Del cond. De su nombre Minnesota; 6.426 h. El condado tiene 22.443 h. ”) hi trobaria la paraula Anoia , amb la definició: “En la división territorial de Cataluña de 1936, una de las cuatro comarcas integrantes de la Región Séptima”. Deu anys després del final de la Guerra Civil espanyola, “la ciutat d’ideals que volíem bastir” –per dir-ho amb paraules del poeta Màrius Torres– pervivia en una enciclopèdia mexicana.
La Unión Tipográfica Editorial Hispano Americana (UTEHA) va nèixer per iniciativa de José María GonzálezPorto, un emigrant gallec que havia tingut negocis editorials a Cuba. Amb la Guerra Civil, les coses no li anaven gaire bé i es va traslladar a Mèxic on, el 1937 va crear un segell dedicat als llibres tècnics. Dos anys després va engegar el projecte d’una enciclopèdia en deu volums adreçada als lectors d’Amèrica Llatina. Va ser un projecte de deu anys, en el qual van participar molts refugiats catalans i espanyols, que li van donar un to característic. L’equip de dibuixants estava dirigit per una catalana, Carme Millà, que tenia com a mà dreta Pere Calders.
Mones d’Amèrica dibuixades per Pere Calders amb la ‘Mona Lisa’ al costat ’
També hi dibuixaven la primera dona de Calders –Mercè Casals– i el jove Vicente Rojo, nebot del general Rojo, nascut a Barcelona el 1932 que, quan es va publicar l’enciclopèdia, el 1949, tenia disset anys. Als anys seixanta i setanta va ser un artista molt destacat, autor de les cobertes de l’editorial Era. Entre els col·laboradors d’UTEHA hi ha el metge Albert Folch i Pi, els escriptors Josep M. Francès, Lluis Ferran de Pol, Josep M. Miquel i Vergés i Joan Sales, el coronel Vicenç Guarner, l’advocat i escriptor Odó Hurtado, el matemàtic Estanislau Ruíz Ponsatí (que va acabar sent cap de producció de l’editorial), el musicògraf Baltasar Samper i l’advocat Antoni Xirau
En el pròleg a la primera edició s’exposa la voluntat de donar un tracte preferent als temes espanyols i hispanoamericans. Era el contrari del que acostumaven a fer les enciclopèdies que es publicaven a Amèrica Llatina, on qualsevol cosa que passava a Europa o als Estats Units, tenia preferència. Així s’explica l’atenció que hi reben totes les grans ciutats espanyoles, d’on procedien molts d’aquells redactors exiliats.
⁄ Pere Calders va fer una il·lustració amb mones, cadascuna penjada en una branca: quina metàfora de l’exili europeu
I també que al costat de Tecomaxtlahuaca o Caaguazú hi puguis trobar el poble de Bescanó o el comtat de Besalú. L’any 2017 Max Besora va publicar una novel·la molt divertida i amb un transfons profund ( A ventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya ), sobre la creació d’un estat català el segle XVII a Veneçuela que hauria interactuat de tu a tu amb les colònies espanyoles i portugueses, franceses, angleses i alemanyes, i que hauria permès als catalans deixar la seva empremta al nou món, escampar-hi la seva llengua i els seus referents culturals. Fullejant el Diccionario Enciclopédico UTEHA tens la sensació que la Nova Catalunya que va imaginar Besora va existir. Que la idea ibèrica no hauria estat una comèdia i que els catalans van poder contribuir a una cultura hispanoamericana comú.
Al volum VI (His-Llw) hi ha una pàgina emocionant. Al costat del militar i bibliòfil del segle XVI Diego Hurtado de Mendoza (amb el gravat de José Gómez de Navia a partir del dibuix de José López Enguídanos, en el qual Hurtado de Mendoza apareix amb armadura i un llibre a la mà) i d’Andrés de Mendoza, que va ser Virrei del Perú, hi ha tretze ratlles i una fotografia de l’advocat, polític Amadeu Hurtado, impulsor del diari La Publicitat i del setmanari Mirador , implicat en el moviment de la Solidaritat Catalana, diputat de la República, delegat a la Societat de Nacions. Té un misteri relatiu: un dels redactors del Diccionari Enciclopèdic va ser l’advocat i escriptor Odó Hurtado, fill d’Amadeu Hurtado: l’un exiliat a Mèxic i l’altre a Perpinyà.
Una de les il·lustracions d’història natural de Carme Millà per a UTEHA
Fem el joc de les enciclopèdies: Hi deu haver una entrada que expliqui al lector que ha llegit les tretze ratlles sobre Amadeu Hurtado, que era la Solidaritat Catalana? Si senyor. Volum IX (Rob-Ter): 22 ratlles. Explica que va néixer el 1906 com a reacció davant la Llei de Jurisdiccions. Que va provocar una escissió entre els republicans, que Lerroux se’n va allunyar, que la Solidaritat Catalana va tenir un gran èxit a les eleccions del 1907. I la reacció d’Antoni Maura, que va mantenir la supremacia de l’Estat sobre les demandes regionals. Lerroux: 53 ratlles amb una foto. Cambó? 30 ratlles amb un gravat. Referències a la Lliga Regionalista i a la Fundació Bernat Metge, a l’atemptat del 1907, a la col·lecció de pintura i als negocis de l’Argentina.
Pintura: Nonell? “Artista dotado de un singular sentido del realismo pictórico. En 1897 marchó a París. Póstumamente en la exposición de Barcelona de 1918, logró un éxito que no pudo lograr en vida. De su labor dispersa, quizás sean lo mejor las colecciones de acuarelas y dibujos sobre tipos de los Pirineos, gitanas y escenas parisienses.” Pas mal.
⁄Carme Millà dibuixa una col·lecció de de cargols, cargolats sobre ells mateixos per defensar-se de la violència del món
Sunyer? “Artista de temperamento muy personal, en el que se advierten influencias francesas, muy sensible al color en sus armonías grises y sobrio en la elección y realización de los temas casi siempre hogareños.” Il·lustració: la Dona fent ganxet (Maria Dolors), del 1932, que ara és al Reina Sofía.
Literatura? El 1949 Josep Carner feia anys que vivia a Bèlgica. Però havia estat diplomàtic de la República a Mèxic. El Diccionario Enciclopédico UTEHA li va dedicar una nota molt elogiosa (“Maestro de la nueva generación poética de Cataluña. Sobresaliente así en el manejo del verso como de la prosa, libros tan bellos como La inútil ofrena , El veire encantat , La primavera al poblet , Fruits saborosos , Verger de les galanies .”). El 1939 Carner va rebre Pere Calders acabat d’arribar a Mèxic i el va ajudar a trobar la primera feina, a l’editorial Atlante de Ruiz Ponsetí.
El retrat de Carner que es va publicar al Diccionario Enciclopédico UTEHA té l’estil simplificat dels retrats de Calders (el que va fer del seu amic Agustí Bartra en el llibre L’estel sobre el mur , del 1942, per exemple). Massimo Bontempelli havia estat una gran figura de la literatura europea d’entreguerres. Calders havia llegit La dona dels meus somnis , traduït al català per Daniel M. Brusés, quan va sortir el 1935 i va ser una influència que li va durar tota la vida. No sé com devien repartir els temes entre els il·lustradors. Però és possible que Calders demanés: “deixeu-me’l fer a mi, el Bontempelli”.
Carles Riba: humanista, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, fundador de La Revista . Amb el retrat de Ferran Callicó, del 1927. Si l’entrada d’Eugeni d’Ors la va escriure alguns dels escriptors de la colla de Quaderns de l’exili (Sales, Ferran de Pol, Miquel i Vergés), que culpaven els seguidors de D’Ors –els òrsides–, de les renúncies i la manca d’empenta dels catalans en la guerra civil, en aquest cas es va limitar a explicar qui era D’Ors i què havia publicat. Això si, dient que era un escriptor en català i en castellà, i que l’Academia Española l’havia escollit com a representant de la llengua catalana.
⁄ ‘La ciutat d’ideals que volíem bastir, per dir-ho amb paraules de Màrius Torres sobrevivia a Mèxic
Una enciclopèdia no ha de fer valoracions. T’explica on és el riu Ocmulgee (a Georgia, EUA. Ruïnes indígenes). Com funciona un goniòmetre (instrument per mesurar els angles). Com es diu la part ventral d’una tortuga ( peto ), on va néixer Alexandre Volta (a Como). Però una enciclopèdia de l’exili toca material sensible. Hi ha hagut una guerra, molts catalans i espanyols han hagut de marxar. Quan eren a França es van trobar amb una altra guerra. Es van haver d’embarcar cap a un país del qual no sabien gairebé res. I ara n’estaven fent l’enciclopèdia. Com si tot allò que descobrien de Mèxic i el que sabien de Catalunya i d’Espanya formessin part d’un coneixement comú.
El savi borgià que tant aviat sap dels gauchos com dels herois islandesos no existeix. L’important és que hi hagi un llibre on es pugui trobar tot. Una enciclopèdia no té nostàlgia, ni sentiments, però si et toca escriure de la ciutat de la qual vas marxar cinc, sis, set anys enrere és inevitable que l’emoció o l’enyorament es puguin llegir entre ratlles. Quan s’han de triar les fotografies de museus, arxius i agències fotogràfiques -en una època que no en corren gaires- busques una imatge que evoca dies passats i records. A l’entrada Playa hi ha una foto de Coney Island i una altra de Blanes. Qui la devia portar, aquesta foto de Blanes? Qui devia escriure l’entrada Arenys de Mar ? Josep M. Miquel i Vergès o Lluís Ferran de Pol, que n’eren fills? “Balneario, antiguos astilleros, fábricas de seda y de azulejos, encajes.” I a la foto principal de la pàgina l’església de Santa Maria amb els esglaons que apareixen al conte de Salvador Espriu “Tereseta-que-baixava-les-escales”.
El símbol de la Unió Tipogràfica Editorial Hispano Americana, creada el 1937, que va incorporar molts refugiats catalans.
A l’entrada Exposiciones , al costat de la New York Fair del 1939, de les exposicions internacionals de París del 1900 i del 1937, hi ha una fotografia dels llums déco de Montjuïc. “Exposición Internacional de Barcelona (España). Un aspecto nocturno de la iluminación del Palacio Nacional y de los juegos de aguas”. 1929! Qui es podria pensar el que va passar després? El final de la Dictadura, el rei que fuig, la República, la guerra, de derrota, la retirada: “Es forzosa si se realiza en contacto con el enemigo y por la presión y empuje de éste, y su finalidad es romper el combate o la batalla. Si obedece a la necesidad de rectificar el frente por economía de fuerzas o para substraerse al ataque adversario en condiciones desfavorables y es decidida por el mando, sin acoso del enemigo, se denomina voluntaria ”.
Amèrica Llatina és plena de refugiats. A Xile, els catalans els bascos, els asturians, conviuen amb jueus alemanys i polonesos a les mateixes cités : veïnats de casetes senzilles als afores de la ciutat. A Mèxic són jueus asquenazites, fugitius del nazisme i del comunisme, republicans catalans i espanyols. Comunitats desarrelades, fugitives, que recorden les làmines d’història natural que Carme Millà i Pere Calders dibuixen al Diccionario Enciclopédico UTEHA: sis mones, cadascuna penjada en una branca, o una col·lecció de cargols, cargolats sobre els mateixos per defensar-se de la violència del món.
És impressionant la dimensió simbòlica que prenen aquestes làmines. Quan Calders dibuixa el desert de pedres ( hammada ) el paisatge del desterrament. O quan Carme Millà fa una làmina increïble de peixos abissals per il·lustrar l’entrada Fosforescencia . Els exiliats són com aquests peixos que es belluguen en la foscor de les aigües profundes, amb grans boques amb dents de serreta, amb antenes telescòpiques, amb ulls oblics o cecs.
⁄ 1929! Qui es podria pensar el que va passar després? La caiguda de la dictadura, la república, la guerra, l’exili
Qual el 2005 vaig comissariar al CCCB l’exposició Literatures de l’exili no vaig parar fins que vaig trobar un Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra del 1932 que hagués anat a l’exili (el de l’escriptor i polític Carles Pi i Sunyer, que va anar a Anglaterra i Veneçuela) per obrir-lo per la paraula Exili (“Pena que consisteix a fer sortir algú de la seva pàtria amb prohibició d’entrar-hi”). Diu el Diccionario Enciclopédico UTEHA: Exilio : “destierro”. Exiliar : “desterrar”. Exiliado : “emigrado”. Quanta tristesa en aquestes definicions esquemàtiques, d’una experiència que compartien tants companys de redacció. Una experiència que els havia canviat la vida i de la qual, el 1949, no es veia el final. Immediatament al darrere de l’entrada Exilio ve Eiximenis, Francisco : “el primer polígrafo de su tiempo en la cultura catalana, sólo comparable a Raimundo Lullio.” A Mèxic i a Catalunya, el país seguia endavant i sobreviuria.