Ensenya alguna cosa la història? No estic segur que siga mestra de la vida, ni que proporcione els instruments necessaris per a no repetir errors. No sembla ser la fórmula màgica que previnga la catàstrofe o evite la tirania. No obstant això, ben llegida, és una llum subtil que il·lumina els racons més foscos del que ens envolta i ens permet reflexionar sobre el nostre destí en enllaçar amb les experiències dels qui van viure en el passat. La història, si proporcionar alguna cosa, proporciona profunditat, contorn i relleu al que succeeix cada dia. Que la història no siga la vareta màgica que ens guia per la vida no és, de tota manera, tan rellevant. Tampoc l’art serveix per a res, com va afirmar fa molt poc Jaume Plensa, però és justament en eixe matís antiutilitari on radica paradoxalment la seua fortalesa.
La història d’un poble, els episodis que han anat formant la seua idiosincràsia, la seua manera d’observar el món que l’envolta, d’explicar-lo i d’explicar-se, generen una armadura psicològica que forma part de la seua singularitat. No és determinisme, és sedimentarisme. No defense l’existència de caràcters “nacionals” per damunt de les peripècies de cada generació, però tampoc crec que es puga pensar que cadascun de nosaltres –i dels qui vindran– construeix i construirà el seu propi angle de visió del no-res. Hi ha evocacions que ens marquen, hi ha tradicions que modelen la nostra interpretació del món. Hi ha complicitats col·lectives que enformen la realitat que ens toca viure. Hi ha sediments sobre els quals ens elevem com a xicotets pujols per a atalaiar l’horitzó incert. I qui té la responsabilitat del govern d’eixa societat hauria de saber llegir tots aquests signes. Escrutar els budells morals d’una societat, com l’àugur en temps de Roma, hauria de ser matèria obligatòria per a tot aquell que pretenga ostentar el més alt rang del govern d’una societat.
Qui governava quan la dana, en comptes de compassió, va oferir tecnocràcia; en comptes de pietat, arrogància
El cas valencià és un bon exemple. Després de la dana d’octubre del 2024, qui governava estava abocat a prendre només un dels dos camins possibles: o el de la compassió o el de la impietat. I en va triar aquest últim, el pitjor. I el pitjor d’aquesta elecció, al meu entendre, no sols es deriva de les evidents conseqüències d’una anàlisi racional de com es va reaccionar davant un succés d’aquella dimensió, sinó que el camí triat va ser “contranatura”, si el podem denominar així, ja que desafiava una de les més nobles arrels del País Valencià. En l’imaginari social dels valencians no hi ha figura més familiar i estimada que la dels desemparats. En ells es concentren centenars d’anys de comportament altruista i misericordiós, de deure moral i de justícia social. Innocents, bojos i desemparats va ser la denominació històrica dels qui ara entenem com a exclosos, víctimes i persones sofrents davant qualsevol injustícia, succés o catàstrofe. Per això em resulta incomprensible que, en aquells primers dies de la dana, ningú no reparara en un quadre de Joaquim Sorolla que penja als venerables murs del Palau de la Generalitat de València. Pintat el 1887, durant la seua estada a Assís, mostra un valent Joan Gilabert Jofré, frare mercedari, protegint amb el seu cos un home amb problemes mentals, un desemparat, assetjat per un grup de persones que pretenien apedregar-lo als carrers de la València de principis del segle XV. Com dit acusador a qui deambulava pels despatxos del Govern, Sorolla revelava amb aquest quadre un dels temes preferits dels valencians: la compassió pels qui pateixen, fins a fer d’això un dels seus signes d’identitat. No és casual que al segle XVII es dedicara a la capital del regne de València una enorme basílica a la Mare de Déu dels Desemparats, la figura i rellevància de la qual, nascuda en el segle XV, s’ha mantingut viva i poderosa fins a l’actualitat com a símbol de tendresa, acolliment i compassió.
Qui governava en el moment de la dana i davant el caire que estaven prenent els dramàtics successos hauria d’haver sabut connectar amb aquest fons compassiu del poble valencià. En canvi, ho va fiar tot a un pla que descansava en l’eficiència de la reconstrucció material i econòmica, en el poder taumatúrgic dels milions i de les estadístiques i en la centrifugació de responsabilitat. Per això va esborrar del discurs públic tota referència compassiva per les víctimes, les seues famílies i qualsevol indici de compartir un dolor sincer amb l’enorme drama que les quasi dues-centes trenta morts van representar. El desemparat de València pintat per Sorolla podia ser apedregat: ja no el defensava ningú. Així, en comptes de compassió, es va oferir tecnocràcia; en comptes de pietat, arrogància i en comptes d’emparar els desemparats, se’ls va amollar una bona dosi de jactància.
Lee tambiénA Espanya tot el novell és bell
Els pròxims anys hauria d’estudiar-se en totes les escoles de ciències polítiques el cas valencià com a allò que cal evitar, perquè va oblidar el sediment moral d’una societat, la seua solera col·lectiva i un dels trets inherents al seu angle de visió de la vida. Però no sols va ser un error tremebund prescindir de la tradició compassiva dels valencians. Com que sembla que la història no ensenya (i especialment als qui no la volen conèixer), qui va ostentar la màxima representació en aquell moment segueix, com el personatge de Mikhaïl Lérmontov, sense entendre res i en cada declaració pública i en cada comissió d’investigació “l’insensat suplica tempestes, com si en les tempestes hi haguera pau”.