Valladolid. Museu Nacional d’Escultura. Col·legi de Sant Gregori. El dia és assolellat, mentre al Mediterrani el cel no s’ha tancat en una setmana: bolca el seu contingut sobre els qui réiem de la seua mudança i amb això salten per l’aire els models predictius que els manuals de climatologia ja no són capaces d’explicar. El cel sembla obstinat a abatre tot el que hem donat per sabut. A València la paraula ploure es confon amb la de plorar. Plourà a València cada aniversari de la dana? Ploraran els núvols cada vegada que evoquen els nostres 230 morts?
En aquest ambient paradoxal de sol castellà i pluja mediterrània, entre a la sala tercera de l’imponent museu val·lisoletà. M’acoste al panell que ens dona la benvinguda i llig una frase que em colpeja: “En aquest ambient d’arcaismes, tantejos i audàcies, una repetida fórmula espanyola condensa les tendències que dominen el segle XVI: ‘Tot el que és nou plau’”. El text sembla escrit per a l’actualitat.
Les tres dimensions de la situació política i social actual es trobaven representades en l’inici del segle d’or hispànic: entre arcaismes, tantejos i audàcies anava el joc. Ahir i avui. I se’ns exigeix una resposta. Aquest text introdueix el tresor artístic conservat d’Alonso de Berruguete (ca. 1489-1561). Més enllà de la figura d’aquest artista inconformista, nascut tres segles abans del seu temps i que va ser descrit com a “melancòlic saturní, irat i mal condicionat, que pinta terribilitats i esquinçaments”, em vaig detindre una bona estona cavil·lant sobre el sentit d’aquella frase: en temps d’arcaismes, tantejos i audàcies, la resposta del moment no va ser el retrocés, sinó l’obertura; no va ser el replegament, sinó el desig de novetat; no va ser l’expressió monolítica d’un ideal, sinó la riquesa i la varietat de formes i principis.
L’art a l’Espanya del XVI estava tensionat per condicionants que, si bé podien espentar cap la regressió, també van estimular l’adopció d’idees que permetien la temptativa i sustentaven voluntats i personalitats que emanciparen aquelles Espanyes del pretèrit. Contra el bel·licós “Santiago y cierra, España”, la frase “A Espanya, tot el que és nou plau” s’erigia en banderola d’anunci de l’obertura al món i del protagonisme hispànic de les següents dècades.
Quina Castella hauria nascut d’aquell XVI si no s’haguera deixat entrar florentins com Rabuyante, francesos com Pierre Picart, flamencs com Arnao de Brussel·les i Antonio Moro o borgonyons com Vigarny o Juan de Juni? Quina corona d’Aragó, i específicament quin regne de València, hauríem conegut si s’haguera tancat la porta a Paolo de San Leocadio o a Francesco Pagano o als deixebles de Leonardo Da Vinci? Quin Museu Nacional d’Escultura tindríem a Valladolid si no se li haguera permés a Berruguete formar-se a Florència i a Machuca a Roma? Curiosament, els qui aposten avui per la recuperació de les glòries imperials, dels terços i les piques o somien amb l’eixida de la Unió Europea, obliden que no va ser mitjançant un “Santiago y cierra España” com li va vindre la seua fortuna, sinó a través de l’ideal de la novetat.
En temps d’arcaismes, temptejos i audàcies, la resposta no és el retrocés, sinó l’obertura; ahir i avui
La valentia d’una part de l’Espanya del segle XVI va ser justament la d’obrir-se al món, als gustos estètics europeus, a les seues diferents realitats i sentiments, a incorporar, amb tantejos i inseguretats, una irresistible delectació per les tendències més avançades del moment. Els qui en eixe segle es van refugiar en la “conservació residual del sistema” (frase antològica d’aquell panell que em trasllada directament al 2025) no van fer més que reproduir les formes mil vegades repetides del figurativisme tardogòtic o ajustar la seua pinzellada o colp de gúbia al conegut realisme flamenc. En canvi, els qui van passar a la història van ser els audaços que van assimilar amb entusiasme l’ideal renaixentista i es van atrevir fins i tot, amb descaradura fresca i agosarada, a seguir la via del manierisme italià.
El professor Massimo De Carolis, que va ensenyar filosofia política a la Universitat de Salerno, acaba de publicar un llibre amb un títol inquietant que traduïsc: Refeudalització. La mutació que està desintegrant les democràcies occidentals. La seua tesi apunta al fet que tan sols hi ha dues eixides a la nostra situació actual, plena d’arcaismes, tantejos i audàcies: la refeudalització o, interprete jo, la reconstitució d’un ideal renaixentista sobre una nova dimensió reformulada, de cinc conceptes que el van definir: el mercat, la burgesia, una nova estructuració social, les ciutats i una reforma monetària. I els ideals artístics!
Lee tambiénLa gran expropiació
De Carolis apunta a una necessària “visió planetària” que reaccione davant el risc de neoinfeudació que ens amenaça. En altres paraules, estem cridats a reaccionar davant el nou/vell contracte de vassallatge i dependència que determinats líders mundials, públics i privats, ens ofereixen, contracte que desequilibra els conceptes d’obediència i de protecció, de vida i de treball. El professor salernità adverteix que ens la juguem justament en l’àmbit de la relació amb el poder i que cal fer front a la submissió voluntària i a la professió d’una fidelitas al poder mateix a canvi de la seua suposada protecció ( beneficium ), perquè sempre estarem en deute amb ell temorosos de la seua fi o de la seua retirada unilateral.
Em pregunte, bocabadat davant el magnífic retaule major de Sant Benet el Reial, quin museu estaria visitant aquest dia d’octubre si Alonso de Berruguete s’haguera plegat al tancament d’Espanya i haguera traït així el seu ideal d’una obra d’art total, vociferant, violenta, desafiadora i increïblement moderna i europea.