Aquesta legislatura esgotarà el seu termini o acabarà anticipadament, qui sap. Però abans que això passi ja es pot vaticinar quins diputats passaran als annals del Congrés. Concretament, a l’apartat dels més antipàtics. Cada lector deu tenir la seva llista. A la meva hi ha Miriam Nogueras ( Junts), Miguel Tellado (PP), José María Figaredo ( Vox) i Ione Belarra (Podem).
Observi’s que la majoria són o han estat portaveus parlamentaris dels seus partits; és a dir, parlen en nom seu. Aquests congressistes mancats de fraternitat s’han distingit, cada un a la seva manera, per la agressivitat i, sovint, per l’acarnissament i la fantasia amb què insulten. Aquest és el to de la legislatura.
Sense una reforma en clau punitiva del reglament del Congrés, ses senyories ens continuaran avergonyint
Nogueras és potser la diputada que concita avui més antipaties al país. Com Puigdemont, se sent tan ofesa per les polítiques estatals que creu justificat emfatitzar la seva aversió a Espanya i els espanyols. Va al Congrés a preguntar pel que li interessa i, fora d’això, el que allà es debati li importa poc. Nogueras: mirada desafiadora, verb despectiu, cabells planxats i mànigues arremangades, com qui busca gresca.
Tellado és tant o més ofensiu que Nogueras, i de repertori molt florit. El seu paper com a portaveu popular, premiat amb l’ascens a secretari general del PP, ha estat un crescendo d’ultratges, calúmnies i difamacions sense aturador. Tellado: nat a El Ferrol, amb llengua negra i galtes enrojolades, com les d’un mossèn golafre en una festa popular del pop, la filloa o l’aiguardent.
Vox és el partit que acumula més sortides de to que després són retirades del diari de sessions, la majoria gentilesa del cabdill Abascal. La portaveu Pepa Millán, d’expressió avinagrada com Nogueras, no s’atreveix a fer-li ombra. Però el portaveu adjunt José María Figaredo, sí. Les seves patilles de destral a l’estil de Curro Jiménez, els seus vestits ben tallats i la seva oratòria ferotge el defineixen. Això, i les patinades i falsedats. Exemple u: criticar al Congrés suposats privilegis dels “nebots de” algun socialista, sent ell nebot de Rodrigo Rato. Exemple dos: dir que els que cobren salari mínim paguen el 54% d’impostos, a causa del “sadisme fiscal”.
Lee tambiénTrucar a Déu i que s’hi posi
Ione Belarra, secretària general de Podem, que no portaveu, però sí molt loquaç, té vocació de fiscal que exigeix presó per a molts. La demana ara per a Mazón, i això es pot entendre, atès el desvergonyiment d’aquest home. Però abans la va demanar per a empreses energètiques i bancs, per a Ayuso i el seu nòvio, per als pinxos de Desokupa, per a Aznar, Netanyahu, Trump...
Aquests i altres diputats pretenen ser implacables amb els seus rivals i acaben sent antipàtics per a tot el país (tret de per als de la seva corda). Pitjor encara: arrosseguen diputats antigament decorosos cap al fangar, perquè no sembli que qui calla atorga. El resultat evidencia que els extremistes cridaners d’arrel autoritària progressen adequadament en el seu pla de deslegitimació del parlamentarisme democràtic: són els mateixos que a l’ocupar el poder solen muntar unes corts regides pel silenci còmplice i l’adhesió indestructible.
Ara és diferent. Ara al Congrés tot son insults: feixista, comunista, colpista, criminal, filoetarra, terrorista, corrupte, marrà, bruixa, mentider, puter, cocaïnòman, etcètera. Sempre hi ha hagut senglars a la Cambra, però abans eren l’excepció, no la regla. Ni la Mesa del Congrés ni el seu reglament no aconsegueixen frenar aquesta deriva. Quan la presidenta de la Cambra demana que es retirin certes grolleries del diari de sessions, aquestes s’hi queden (marcades amb un asterisc que indica que van ser retirades). Quan el reglament, on llegim que els diputats han “de respectar l’ordre, la cortesia i la disciplina parlamentàries”, és vulnerat sessió a sessió, alguna cosa caldrà fer. Per exemple, reformar-lo en clau punitiva i introduir sancions, ja siguin econòmiques o inhabilitants. I, després, aplicar-les fins a erradicar les males formes.
Ja no demanem diputats a l’altura de Castelar, Ortega y Gasset o Azaña. Ens conformaríem que els actuals no ens avergonyissin.