Dues marques negres sota els ulls anuncien el camí emprès per Dani Carbonell, signe de la tribalidad que el guia en la seva nova feina, Futur ancestral. Dotze cançons on recupera tota la seva energia musical i reivindicativa, un disc “molt per a dalt” que transita entre els sons afro, llatins i rumbers per posar al món a ballar entre trucades als seus congèneres perquè facin un pas endavant i defensin la comunitat contra l'ona individualista que, d'un temps ençà, amenaça d'ofegar el món en llot amb l'única finalitat d'obtenir més beneficis.
“Tan culpable és el que ho cregui com al que li és igual” canta el músic conegut com a Macaco a Sube el nivell del mal, principi d'un disc atapeït de reflexions com les que desgrana tranquil·lament assegut en uns estudis de televisió, on reconeix que li agrada la paradoxa que comporta el títol de l'àlbum. “M'encanten aquestes coses que et poden portar a diferents llocs, i tot el que ha de veure amb el circular”, comenta, i es llança a reflexionar sobre el que la física quàntica ens mostrarà en el venidor sobre el concepte d'espai-temps.
Lee tambiénLeiva agiganta el rock en el Sant Jordi
La idea darrere de Futur ancestral parla de “mirar per enrere per veure el recorregut, per recollir el millor d'aquell recorregut i rebutjar el que ja no funciona per poder mirar per endavant” comenta, una idea que apareix en el ritme afro d'Atrevir-se a viure on compara les preocupacions del present amb la por que tenien els nostres avantpassats les feres del bosc. “La majoria de les nostres pors són projeccions, quantes coses ens preocupen i ens treuen el son i ens rovellen que després no succeeixen?” Es pregunta.
“Hi ha un soroll bestial als nostres caps, pensaments que no paren d'orbitar, loops mentals que no porten a cap costat”, reflexiona, i conclou que la por “parla més de no voler-se per citar Eduardo Galeano”, creador del terme “sentipensantes”. “Estem en un punt on la ment està guanyant l'instint, i jo estic en aquella lluita amb la música, animant a perseguir el que diu l'estómac, les entranyes. Sempre dic que el pensament racional és un servent lleial i la intuïció, un amic lleial”.
Des de la seva perspectiva cíclica de la vida, Macaco lamenta la tornada de les polítiques neoliberals, “feixistes”, que penetren en les ments dels més joves. “Estaria bé que poguessin tenir una conversa amb els nostres avis perquè els comptessin el que és una dictadura”, comenta sobre el que veu com un trencament en la societat, “encara que com deia Coen, per aquestes esquerdes també entra la llum”. Aquest adveniment del passat va coincidir per al músic amb una època dolorosa en el personal per la recent mort l'agost de la seva mare, que patia Alzheimer, després que morís també la seva tia, dues dones que representaven els pilars de la seva família. “Tot va trontollar”, recorda, i això va fer que em plantegés moltes coses sobre el seu futur per sortir més fort i convençut que és hora de posicionar-se, “intentar en el teu petit món canviar hàbits i maneres de pensar, i intentar que s'encomani també”.
La resposta segons la seva opinió és unir-se, “un invent que floreix des de baix”, com canta en el tema que dona nom al disc. “Som milions de batecs a un sol cor, sona poètic però alhora és una gran veritat”, afirma. “Som igualment diferents. I si aprenem a apreciar i abraçar aquella diferència, entendrem que som tribus, que al final ens necessitem”, una necessitat que no s'esmena mitjançant les omnipresents xarxes socials. “Falta algú que ens faci una abraçada, la gent et pregunta com estàs, però si dius que estàs malament s'aparten”.
Gens no hi ha més íntim i personal que una abraçada, per això el músic recorda la importància de la responsabilitat individual a Sube el nivell del mal que, afirma, és la lletra més senzilla que ha compost en la seva vida. “Vaig jugar amb la ironia, aquella cosa més afilada que et dona una espècie de superpoder” i apunta que la naturalitat “és la més difícil de les poses” encara que no implica necessàriament que sigui positiva. “La gent basa als Trump, Bolsonaro o Milei amb l'argument que almenys diuen el que senten, són com són, racistes però sincers”. Per això Macaco considera que cal posicionar-se, “no n'hi ha prou amb assenyalar, no pots passar de puntetes pel món, cal dir jo estic aquí i això és el que sento davant el que està passant, i el dic alt i clar”.
En comunió amb el missatge, Macaco ha apostat per un embolcall musical analògic, prescindint de bases i sàmplers utilitzats en altres feines. “Tant cable, tant soroll, tant plàstic ja em dol” comenta arrufant el nas. Per això, en sintonia amb el concepte ancestral del disc, ha volgut que els fonaments fossin tradicionals fins i tot quan sonen a beat. “Tots els elements de veu que li donen aquell color contemporani dins de la sequedat del disc estan fets amb la mateixa veu, encara que puguin portar-te a una cosa més electrònica”. En lloc de buscar el so en una llibreria, ha agafat coses com una ampolla per aconseguir efectes de veu, “volia ser coherent amb la idea del disc”.
Raons semblants porten a l'autor de Moving a allunyar-se de la intel·ligència artificial, una tecnologia que després de sorprendre per les seves capacitats ara considera avorrida, una moda “com la de qui té les ungles més llargues, o l'esportiu més nosequé”. Tendències que ara es repeteixen amb l'espiritualitat, “una mística molt de màrqueting, publicitària” que també detecta al món del ioga i la meditació, que ell practica des de fa temps i que no entén, “si estem tots connectats, que està passant a Palestina també t'afecta”, apunta sobre una reflexió que molts reben fent un pas enrere, “no em parlis d'això, jo vull respirar, ser al meu món”, una actitud que veu com “un misticisme molt individualista, buit”. Sense citar noms, lamenta els cants a l'espiritualitat “que després no tenen un missatge més enllà del fet de ser espiritual”.
Significa això que les noves generacions li donen l'esquena als moviments socials? No sembla així, “en el moment en què no es volen veure grisos, que els mandataris volen que tot siguin blancs i negres, al final aconsegueixen que més gent surti i hi hagi es posicioni”. Posa com a exemple el públic assistent al concert organitzat per acomiadar la flotilla que va partir per a Gaza, en la qual Macaco no va poder embarcar-se però sí pujar a l'escenari. “Hi havia activistes del món sencer, i molts xavals amb totes les ganes, gent de moltes generacions”, una tendència que contrasta amb què aposta pels missatges retrògrads a favor de l'església, l'homofòbia o l'èxit a tota cosa. Idees allunyades de la ment de Macaco, que seguint Saramago aposta per aviciar el nen que va ser, perquè és “el pare de l'home que soc”.
