L’any 1999, en ple vertigen d’èxit televisiu, Andreu Buenafuente va pronunciar una frase que aleshores va sonar estranya, gairebé incòmoda en boca d’algú que semblava travessar cada plató amb l’energia d’un cicló: “No puc amb tot”. Ho va dir esgotat, víctima d’un burn-out que pocs sabien anomenar i gairebé ningú no sabia detectar. Ara, vint-i-cinc anys després, torna a frenar. Una altra vegada el cos li diu prou. Una altra vegada el silenci que obliga a escoltar-se.
El seu gest inclou una lliçó que va molt més enllà del seu cas personal: rendir-se un moment no és fracassar sinó evitar trencar-se del tot. En una època que se celebra el rendiment com una religió i confon el cansament amb mandra, admetre un límit s’ha convertit en un acte de rebel·lia moral. Buenafuente ho fa des de l’honestedat, com ja ho va fer aleshores. I em/ ens obliga a mirar-nos al mirall. Perquè, més enllà del seu anunci, hi ha la nostra veritat quotidiana. Vivim asfixiats. Ens llevem abans d’hora, responem missatges que no importen, consumim informació fins a embafar-nos i treballem com si la pausa fos un luxe d’irresponsables. Hem convertit l’agenda en un camp de batalla i el descans en una debilitat.
L’Andreu ens recorda que, de vegades, l’acte de més responsabilitat és abaixar el ritme
Per això la seva aturada funciona com a excusa i també com a advertència per parlar d’una cosa que se’ns està oblidant: la necessitat de parar. Parar per no continuar avançant a cegues. Parar per recuperar el pols. Parar per llegir sense mirar
el rellotge, per escoltar, per ordenar el cap o buidar-lo. Parar per poder tornar.
L’informatiu desconegut
La pausa no és el límit de la productivitat, n’és l’origen. Ho saben els músics (no hi ha melodia sense silencis) i els atletes (cap múscul no creix sense parar). Però continuem creient que la vida només se sosté si no afluixem mai. I així ens va: confosos, saturats, plens de soroll, com si aturar-se fos abandonar alguna cosa. Com si cuidar-se fos trair algú.
L’Andreu ens recorda que no. Que, de vegades, l’acte de més responsabilitat és abaixar el ritme, mirar cap dins i sostenir-se com es pugui. Que descansar no és fugir, sinó reparar. Que escoltar és més útil que cridar. Aquesta és la lliçó. Que no podem amb tot... Ni cal. Perquè només qui sap parar pot tornar a començar... I fer-ho millor.