Feia anys que Mercè Ibarz (Saidí, 1954) pensava a fer un llibre sobre els seus anys joves i fins i tot tenia el títol, però no va ser fins que va morir el seu marit, fa tres anys, que es va posar a escriure Una noia a la ciutat (Anagrama, també en castellà, que presentarà a la FIL de Guadalajara el 2 de desembre).
“Jo sempre estimaré Barcelona, considero que és la meva mare perquè l’hi dec tot, aquí m’he format, hi he trobat les amistats, l’ofici, l’escriptura i l’amor, perquè també hi vaig conèixer el Lluís”, explica l’escriptora, que al llibre s’endinsa en la seva arribada a la capital catalana des del poble el 1971, i en com s’hi arrela, passant per pisos d’estudiants, la universitat i la primera feina: “Volia escriure sobre com s’arriba a la ciutat des d’un poble del rerepaís, perquè està poc escrit, no són migracions doloroses d’entrada, tenen característiques diferents de l’emigració econòmica. Crec que no se n’ha escrit perquè seria com recordar quan no érem moderns, amb aquella austeritat que no era pobresa”, explica. I reivindica, ara que fa 50 anys de la mort de Franco, que es parli de dictadura en comptes de postguerra, recordant tant els últims assassinats del franquisme com les grans protestes obreres i la repressió.
Lee tambiénFlavia Company: “La religió ha estat substituïda pel consum, que calma les consciències”
Tot i que el llibre neix a partir de la mort del seu marit –Lluís Pau, que va ser durant molts anys documentalista musical a Catalunya Ràdio–, “no és un llibre de dol”. Sí que és un llibre d’amor, al seu marit, però també al cinema i a les amistats –els personatges, amb dues excepcions, estan només anomenats amb una lletra, fet que d’alguna manera els universalitza–, i a una ciutat que recorda molt fosca, encara que potser la gent, especialment les dones, no s’hi sentia tan insegura com ara.
L’escriptora Mercè Ibarz a la plaça Sant Felip Neri
Insistint que no és tampoc un exercici de nostàlgia: “No sabria dir si m’agradava més abans o ara, i les ciutats, ja ho va dir Baudelaire, canvien més de pressa que el cor humà. Durant els anys del canvi urbanístic pensava que potser estàvem fent un rentat de cara que deixava sota l’estora moltes coses, però ara el que sento més és que deixa fora moltes coses, i no és només l’habitatge, que déu-n’hi-do, sinó també la feina i la manera de viure. A més, molts barcelonins no coneixen la seva ciutat tret de Ciutat Vella, l’Eixample o el Park Güell, en general, però hem de saber qui són els nostres veïns. El que li falta a Barcelona en aquests moments és ser més igualitària”.
Els escenaris de què parla al llibre són sobretot els humans i els de Ciutat Vella, mentre que, en canvi, els del barri on viu, al Guinardó, hi surten més aviat en fotografies que defineix com a “interludis poètics” i que també estructuren el llibre, una Barcelona alhora íntima i compartida, si més no, pels lectors.
