El capità Llàtzer Llampades protagonitza una nova novel·la de Xavier Theros (Barcelona, 1963), La Verge de la Punyalada (La Campana), un cop sortit de la presó on havia quedat a l’anterior, per culminar la primera de les tres trilogies amb què l’escriptor té previst tractar la història de Barcelona entre la dècada dels quaranta i la dels seixanta del segle XIX.
“Volia escriure sobre una Barcelona que em sembla apassionant i de la qual pràcticament no s’ha parlat mai, perquè són tres dècades màgiques, plenes de revolucions, de revoltes, d’una situació a les fàbriques explosiva amb el començament del moviment obrer a Catalunya. Una ciutat plena de contrabandistes, de tafurs, on hi ha uns ambients i uns baixos fons dels quals ningú s’ha preocupat fins ara”, assenyala l’autor, per qui és important “restituir aquesta Barcelona, ja que a la primera meitat del segle XIX no vam tindre cap novel·lista que valgués dos duros, mentre altres països tenien Dickens o Dumas”.
Si Tothom ha de morir tenia ànima de western emmarcat en la segona carlinada, aquí la trama es torna policíaca i gran part de l’acció passa al municipi de Sants, on el Llampades s’instal·la amb la seva Bartomeua i on forma part de la policia municipal, amb la qual haurà de resoldre el cas de l’assassinat del jove hereu del propietari d’una fàbrica. Això el farà apropar-se, per exemple, al món del joc dels pisos benestants: “Estava explícitament prohibit, però hi havia timbes de cartes a tots els cafès, a més de les galleres on s’apostava... I el nebot de l’alcalde, per exemple, podia fer el que li donés la gana. A mi sempre m’ha interessat la història que no expliquen els historiadors, coses que t’expliquen molt com és una societat, com saber que Barcelona en aquella època era una de les primeres potències amb Venècia en fabricació de cartes, i fins i tot hi havia una baralla catalana”. Parla de coses no gaire conegudes, com els enfrontaments entre els partidaris del Teatre Principal i els del Liceu: “Eren veritables hooligans que es barallaven per l’òpera, es feien boicots, inclús podien llançar un gat viu en plena representació per sabotejar-la”.
“En realitat, el protagonista de les meves novel·les és Barcelona”, assegura, un interés que també ve d’haver fet de cronista de la ciutat, però la va deixar “cansat de la realitat”. “Periodísticament no podia anar gaire més enllà, però puc agafar un personatge i una sèrie de fets i inventar-me’n les peripècies”, assenyala, i recorda que “Lluís Permanyer es va inventar un nou estil de crònica que és el que es porta ara i li han sortit molts imitadors”.
