¿Qui mana a Espanya?

“Controlarem la Sala Segona del Tribunal Suprem des del darrere”. La frase, escrita en un missatge de WhatsApp per l’aleshores portaveu del PP al Senat als seus companys de files després d’assolir un acord amb el PSOE per renovar el Consell General del Poder Judicial, és alguna cosa més que una fanfarronada de passadís. És la síntesi perfecta d’una anomalia institucional que els fets s’entossudeixen a confirmar. Arran d’aquesta frase, l’acord polític va embarrar i l’òrgan de govern dels jutges va quedar cinc anys amb el mandat caducat, fins al punt que va haver d’intervenir la Comissió Europea per recordar, amb certa vergonya aliena, que la separació de poders no hauria de ser un concepte exòtic en una democràcia consolidada. Però ningú es va posar vermell per allò.

Aleshores, ¿qui mana a Espanya? La fragilitat del Govern de Pedro Sánchez i la manca d’una majoria parlamentària estable han si­tuat el poder judicial en una posició de protagonisme
insòlita: l’agenda política la marca la Sala Segona del Tribunal Suprem. Ni el legislador ni el Govern ni els acords parlamentaris han tingut els últims anys tanta capacitat de fixar el pols públic com un grapat de magistrats la influència dels quals s’ha anat eixamplant a mesura que s’estrenyia la confiança ciutadana en les institucions.

La judicialització de la política ja no és un fenomen vinculat en exclusiva a l’anomenada “carpeta catalana”. S’ha convertit en un mètode habitual d’intervenció política. L’últim episodi és la inhabilitació del fiscal general de l’Estat per una suposada filtració d’un correu en què la parella de la presidenta madrilenya reconeixia un frau fiscal. Però abans ja li havia passat el mateix al controvertit jutge estrella, Baltasar Garzón, fa una mica més d’una dècada, quan va intentar investigar els crims del franquisme. El missatge és clar: si un funcionari molesta els interessos del poder, la maquinària s’activa i actua amb contundència. I la mateixa plantilla sembla que volen aplicar-li a Pedro Sánchez a la vista del setge judicial a la seva família i entorn.

Aquesta setmana tampoc ha passat desapercebut el nou cromo per a l’àlbum de gestes judicials que ha aconseguit l’Audiència Nacional. La decisió d’asseure Jordi Pujol, de 95 anys, al banc dels acusats, ignorant els informes de cinc metges, incloent-hi els dos forenses designats pel tribunal, és una cosa inexpli­ca­ble des de la pràctica jurídica. La foto era massa temptadora i no han deixat passar l’oportunitat d’humiliar un expresident ancià, incapaç de defensar-se en una causa iniciada fa tretze anys.

Sembla que la Sala Segona del Suprem no té fre. Va boicotejar l’aplicació de la llei d’Amnistia igual que abans havia reinterpretat, fins a la inoperància, la reforma del Codi Penal que derogava la sedi­ció i precisava la malversació. Una vegada i una altra, l’agenda judicial s’imposa a l’agenda del legislador. Una vegada i una altra, de manera sorprenentment coincident amb l’agenda política de la dreta, inspirada per José María Aznar i la seva consigna de “qui pugui fer, que faci”, que aquesta setmana ha tornat a repetir.

Aquesta hipertròfia judicial no és neutra ni tècnica ni inevitable. És política. I resulta particularment preocupant perquè erosiona l’arquitectura institucional des de dins, com un corc difícil de detectar a simple vista, però que avança sense parar. L’Estat s’autolesiona amb el propòsit de salvar una idea d’Espanya que, paradoxalment, surt més desacreditada després de cada episodi. I en aquesta mala maror, la ultradreta es frega les mans perquè com més malament funcioni el sistema, més arguments trobarà per substituir-lo per un altre de més autoritari.

Lee también

Un cop de porta estèril

Carles Mundó

Dels jutges no se n’espera que marquin el rumb del país­. Per això hi ha el Par­lament i el govern que surten dels resultats electorals. Dels jutges s’espera que apliquin la llei amb previsibilitat, discreció i professionalitat, sense protagonitzar diàriament la secció de política als informatius. Per això és més vigent que mai la frase lapidària del jurista italià Francesco Carrara, que va sentenciar que “quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia fuig per la finestra”.