No és justícia sinó acarnissament. Argumentem grans ideals, però, en el fons, tot es redueix a la frustració que la nostra vida és mediocre i fallida, una caricatura cruel del que ens vam creure que seria. Ras i curt, no suportem veure com a d’altres els ha anat millor. Que hi hagi uns privilegiats que guanyen més que nosaltres, tenen una vida sexual envejable, notorietat, potser talent o sentit de l’oportunitat, bellesa, paios i paies que es vanten de les seves experiències poc comunes, que tenen millors habitatges, millors amants, millors maneres de viure la vida, a tot volum a les xarxes i la televisió.
Ser com ells no està a les nostres mans. Però sí desitjar-los el pitjor i maniobrar el nihilisme en aquella direcció. Que el temple ens caigui al damunt si és a canvi d’ajusticiar, denigrar, maltractar i carregar-nos-los a tots. L’extrema dreta no necessita programa: vol el poder per a aquesta revenja sense més arguments que ella mateixa. En té prou amb aprofitar-se de qui som, de qui sempre hem sigut. No fa gaire s’ajusticiava la gent a les nostres places i fins allà hi anàvem amb canalla i gent gran, a veure com desmembraven, humiliaven i assassinaven el reu, la bruixa, el comunista o el capellà. Ja no hem de sortir de casa: les places són ara platós, hemicicles i xarxes.
L’extrema dreta no necessita programa: s’aprofita de qui som, de qui sempre hem sigut
Volem que caiguin estrepitosament la cantant i els directors de cinema, el futbolista, còmics i opinants, el polític i la periodista, el germà, la dona, el president, el defraudador confés, la presidenta, l’assessor, el ballarí, el rei d’ara i el d’abans, l’actriu que torna, la que no s’acaba de morir, el tennista, homosexuals, lesbianes, drogoaddictes i lampistes, els que surten en tal programa i en l’altre, músics i concursants, funcionaris en horari i mestres de vacances, policies de baixa per depressió, els perduts a les muntanyes que rescatem, els que prenen el sol quan no toca, jutges i cuiners, poetes i pallassos.
Lee también‘Dame Supremo’
Que tots perdin feines i parelles, que visquin a la pitjor habitació dels nostres domicilis, que tinguin les nostres famílies. Que caiguin, en definitiva, i ens demanin clemència. No hi ha misteri en nosaltres. Som això. És el que havíem construït a sobre del que valia la pena.