Hi ha llocs on plorar no exigeix donar cap explicació. El cinema n’és un: un espai col·lectiu on cada llàgrima conserva la seva intimitat. Si apareixen, gairebé mai no és pel que passa a la pantalla, sinó per una cosa que la pel·lícula activa o desplaça. A la sala fosca –amb desconeguts respirant a prop, amb la llum reduïda a un rectangle– l’emoció pot aflorar sense sentir-se vigilada. Allà ningú no pregunta, ningú no interpreta.
Biològicament, som una anomalia: els únics animals que, a l’emocionar-nos, vessem llàgrimes. I les llàgrimes emocionals no són iguals, en la composició, a les que l’ull produeix per lubrificar-se –les basals– o com a reacció a un irritant: les reflexes. Quan s’amplien sota el microscopi –com va fer l’artista Rose-Lynn Fisher–, mostren un dibuix singular: línies, fractures, petites estructures que revelen la geografia d’un instant. Encara que són fluides, la poeta Elizabeth Bishop va escriure que les llàgrimes poden lliscar per la galta “com un fibló d’abella”. Líquides i punxants.
Al cinema les llàgrimes cauen sense destinatari; no demanen consol ni explicacions
Dimarts em va passar, en un passi matinal de premsa. A Valor sentimental, de Joachim Trier, hi ha un intercanvi entre dues germanes. Apareix amb discreció, gairebé amagat. Unes frases, dites gairebé de passada, em van tocar sense avís. No les repetiré –seria desactivar-les per al futur espectador–, però sí el seu efecte: una dona convençuda d’haver fallat descobreix, sense sospitar-ho, que va ser el suport d’algú. Que allò que en diu fracàs potser és la fatiga d’haver estat necessària massa d’hora. Res subratllat. La falta d’èmfasi és el que fa poderosa l’escena.
Lee también‘Lux’ al museu
Al cinema no arribem al plor; surten les llàgrimes, perquè alguna cosa ens remou. L’emoció sorgeix de manera indirecta: mirem els altres –gestos, veus, vides alienes– i alguna cosa se sacseja per dins. Els ulls es neguen per tot allò portàvem guardat; la penombra compartida només li obre pas.
Fora del cinema, les llàgrimes obliguen qui les veu a respondre. A la sala cauen sense destinatari. No demanen consol ni explicacions; simplement apareixen i se’n van. Són un breu parèntesi en el qual alguna cosa s’afluixa mentre la vida
–més enllà de la pantalla– segueix el seu curs.