Al llibre La península de las casas vacías (Siruela), del qual se n’han venut més de 100.000 exemplars, David Uclés explica, entre altres històries, l’afany d’un poeta per cosir l’ombra a una nena després d’un bombardeig durant la Guerra Civil. És la part bona del realisme màgic, que fa possibles coses que li estan vetades a una realitat sense trucs. Segurament, a Juan Francisco Pérez Llorca, flamant president de la Generalitat Valenciana, li hauria agradat que dijous hagués estat un dia sense ombra, que és un fenomen que es dona quan el sol és al zenit, perquè ningú no veiés que, com la nena del relat, ell també porta cosida l’ombra de Vox.
És més, es diria que el PP li va escriure el discurs d’investidura i Vox el va passar a net. Són coses que passen quan un partit necessita els vots d’altres per aconseguir la presidència. Pérez Llorca porta l’extrema dreta a la motxilla, que pesa com una pedra, encara que, com els bons excursionistes, fa bona cara. Les exigències de Vox no són noves, ni poques: res de vel·leïtats mediambientals (malgrat que el PP ha firmat el Pacte Verd Europeu), fre a la immigració i plans de retorn per a la reunificació d’immigrants als seus països d’origen, zero ajuts a la cooperació, menys impostos a costa dels serveis públics i retallades al valencià. Almenys, en aquest punt el president va anunciar que defensaria l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que feia una bona feina.
El nou president valencià va proclamar en el seu discurs que “ja n’hi ha prou de bonismes”
Com escrivia ahir Salvador Enguix en aquest diari, la fórmula de l’acord amb Vox s’assajarà en altres comunitats i, si sumen, en les pròximes eleccions generals. La Comunitat Valenciana torna a ser laboratori polític, com ho va ser l’anomenat pacte del Botànic (pel jardí on es va firmar l’acord), que va mantenir l’esquerra al poder durant dues legislatures.
Lee tambiénL’art de no governar
Va ser Santiago Abascal, el líder de Vox, qui va manifestar que el que havia sentit del discurs Pérez Llorca li sonava bé com una cançó de Nino Bravo. Sobretot li va encantar que Pérez Llorca proclamés un “ja n’hi ha prou de bonismes!”. Així que deu haver arribat l’hora dels malismes, “que es lo que se lleva ahora”, com cantava Zapato Veloz al seu Tractor amarillo.