Hi ha poca gent a l’auditori, és l’hora anunciada i els organitzadors i el conferenciant parlamenten:
– Deixem els cinc minuts de cortesia?
–Què us sembla deu?
Nous assistents entren amb comptagotes. El desig d’un públic nodrit juga a favor dels que volen dilatar l’inici, fins que una veu assenyada apunta:
– No està bé premiar els impuntuals i penalitzar els puntuals. Hauríem de començar ara mateix.
Les convocatòries d’actes públics, conferències, presentacions de llibres... Constitueixen una font inesgotable d’aprenentatge sobre el comportament social. Eugeni d’Ors, famosament, va dir en certa ocasió que “a Madrid, a les set de la tarda, o fas una conferència o te la fan”. Recentment, una amiga que es dedica a la gestió cultural em confessava que a la ciutat del sud on treballa, avui en plena expansió, “hem aconseguit crear una intensa agenda d’actes, però no hem aconseguit crear un públic que hi vagi”. I afegia que, especialment els joves, als quals s’aspira més a captar, són els més reticents a anar-hi.
Aquesta no és la meva experiència a Barcelona o Madrid, on centres com el CCCB o la Fundació March registren tarda rere tarda plens envejables. Es plantegen llavors nombroses qüestions secundàries: cal il·lustrar la xerrada amb imatges i/o vídeos?, s’ha de prioritzar l’anècdota, perquè el públic s’entretingui, o el missatge per afavorir la incidència real?
No està bé premiar els impuntuals i penalitzar els puntuals
A les presentacions de llibres, el format conversa autor-presentador ha substituït els discursos encomiàstics d’altres temps. Però, de vegades, la introducció per part del segon s’allarga en excés, i els espectadors arrufen les celles esperant que intervingui aquell a qui han anat a escoltar. Pel que fa a les taules rodones, si hi ha més de tres integrants, en general deixen poc temps a cada un, o bé s’eternitzen. Quan hi assisteixen càrrecs institucionals, el protocol és estricte (el personatge més important, al mig) i si hi ha errors, es produeixen enrabiades.
Lee tambiénI ara, guerra cultural
La gran pregunta: quant ha de durar l’acte? El doctor Vallejo-Nágera, en un manual sobre parlar en públic, advertia que més enllà dels 50 minuts la gent comença a remoure’s a la butaca. Si la sessió va molt bé, es pot prolongar fins a l’hora i mitja; a partir d’aquí s’encenen totes les alertes.
Sobretot, que no passi allò de l’anècdota que relatava Salvador Pàniker.
– Seré breu –va dir l’orador.
I en aquell moment li va caure al cap el llum de la sala.
