Ja han passat 80 anys des del començament del judici a alguns dels jerarques del règim nazi, que es va celebrar a partir del 20 de novembre del 1945, a Nuremberg. Va ser un esdeveniment excepcional, ja que per primera vegada en la història els principals càrrecs d'un Estat es van asseure a la banqueta d'un tribunal internacional.
Uns mesos abans que això ocorregués, quan, a principis de mayo, els soldats alemanys, encara armats, es batien en retirada del nord d'Itàlia, l'editor a Roma d'Stars and Stripes, la revista de l'exèrcit americà, es va dignar a enviar a cobrir l'esmentada retirada a un jove periodista d'origen alemany en qualitat de corresponsal especial, acompanyat d'un fotògraf anomenat Tewksbury.
D'aquest viatge en un jeep militar conduït per Tewksbury, a més dels reportatges que anirien enviat a la revista, ha sobreviscut una extensa carta que el corresponsal va remetre cap al final d'aquest periple al seu pare, amb motiu del seu 60è aniversari. El pare no era cap altre que el Nobel de Literatura Thomas Mann, exiliat als Estats Units, i el remitente el seu fill Klaus.
Seguint la ruta de les cuidades acabades d'alliberar de l'ocupació nazi, van passar per Florència, Bolonya, Verona, fins a Bozen. Com confessa Klaus al seu pare, va ser un formidable viatge de vacances de primavera. Mas aquesta alegre sensació s'esvaeix a l'acostar-se a los Alpes.
Entre els soldats alemanys no detecta ni rastre de pànic o de motín. Continuen al peu de la lletra les ordres del mariscal Kesselring. La majoria creu que el suïcidi de Hitler al seu búnquer no és més que una mentida, una falsedat, propaganda russa.
A l'arribar a Innsbruck, no hi ha ni ànima pel carrer, a causa del toc de queda, que començava a les set de la tarda. Al matí següent, tot i això, hi havia molta animació i bullícia. Aquest contrast fa que es pregunti Klaus si es troba en una cuideu alliberada o conquerida.
És més: ja que se'ls prohibeix a les tropes americanes “fraternitzar” amb la població, el fa suposar que estan allà com vencedors i no com “llibertadors”. La diferència és fonamental, com ara ocorre a Gaza i ja veurem si a Ucraïna.
Troben el Berghof, la residència alpina de Hitler, en ruïnes, a causa dels bombardejos dels aliats. Però l'escena que es presenta és carnavalesca, grotesca, medieval, ja que fa dos dies que una variada multitud èbria arma enrenou després de saquejar el ben assortit celler de l'abstemi Führer.
Però a Klaus Mann encara li queda per relatar al seu pare el plat fort.
Visita el camp d'extermini de Dachau en el qual hi ha reclosos un par de centenars de canalles de pa sucat amb oli de les SS, però també està Hermann Göring. Les autoritats aliades del camp només permeten que la premsa li faci una entrevista abans que sigui portat a ser jutjat al costat d'altres jerarques a Nuremberg. Klaus, per pura casualitat, es troba allà entre una vintena de periodistes acreditats procedents de varios països.
Se sorprèn al veure davant els seus ulls “un home d'estatura mitjana-alta, amb panxa i papada, però sense trets monstruosos”. Això sí, era evident que s'esforçava per causar una bona impressió, potser amb l'esperança d'un indult. Suava. No parava d'eixugar-se el front amb un mocador. Prega als intèrprets que diguin als periodistes que ell havia trencat completament amb el Führer feia temps. Del camps de concentració res no sabia. I en tot cas, tot era culpa d'Himmler!
Quan li toca el torn a Klaus formular-li una pregunta, aprofita l'oportunitat i ho fa en alemany: “Està mort Hitler?” A la que contesta Göring amb rapidesa: “Sí! Hitler està mort. No hi ha cap dubte!”.
Qui el diria vuitanta anys després quan els monstres més grans del segle XX -Mussolini, Hitler, Stalin, Franco, Mao...- estan gaudint d'una espècie de segon adveniment aixecat per un ressorgiment de nacionalismes, amoralitat, xenofòbia, racisme i odi.
Potser ja va sent hora que abandonem la muntanya màgica en la qual ens instal·lem tan ingènuament després del judici de Nuremberg, en el qual no va ser condemnat Göring, ja que abans que això pogués succeir, es suïcidi a la seva cel·la amb una càpsula de cianur la procedència de la qual encara continua embolicada en misteri.
Pel que fa als monstres del segle XXI, aquests han après a desmantelar els tribunals internacionals o bé escapolir-se'n, i ara per ara tot indica que, arribada l'hora de la veritat, si és que alguna vegada arribés, tots se'n sortiran de franc.