Fa vint-i-cinc anys que Enric Gomà envia un correu cada dia feiner amb frases sentides al carrer de manera espontània. Amb el temps, la llista de distribució [email protected] ha passat dels quinze informants inicials, amics escriptors i guionistes com Lluís Arcarazo, Piti Español, Gisela Pou, Jordi Galceran, Anna Fité, Jordi Puntí o Matthew Tree, als més de vuit-cents actuals que envien i reben les frases sentides.
El que abans de les xarxes socials era una modernitat tecnològica –una llista de distribució per e-mail– ara és una raresa vintage digna de figurar en un museu al costat dels primers Apple o les Blackberry. Però parar l’orella, sense pantalles ni aparells, continua sent il·lustratiu i ara La Campana publica la tercera antologia d’audicions pescades al carrer i fora de context amb el títol Què diem els catalans . El llibre és un veritable Kempis de l’oralitat. L’obris per on l’obris et sorprendrà, sobretot perquè s’allunya molt de la banda sonora habitual de les tertúlies microfonades i dels comentaris escopits a les xarxes socials.
La veu del carrer s’allunya molt del que es diu a les tertúlies microfonades
Els fragments reproduïts permeten apuntalar o desmentir prejudicis d’una manera desconcertant, entre altres coses perquè no han estat dites per ser sentides i això les fa més valuoses. N’hi ha de totes les edats. Nens: “Al carrer Vallfogona de Gràcia, a Barcelona, una nena diu al seu pare: –De gran vull tenir una casa amb xalet i piscina”; adolescents: “Als FGC, a la línia del Vallès: –Ja has estudiat per a l’examen d’Història de demà? –No. De què va? –Anys 1931-1936. –Cinc anys només! Què va passar que calgui fer un examen?”; joves de la generació Z: “A El Corte Inglés de plaça Catalunya. –¿Cuándo os dais los regalos? ¿Reyes o Papá Noel? –Depende un poco de Amazon”; tampoc hi falten els madurs de tots colors: “A la rambla Badal, una parella d’uns cinquanta llargs, agafats, no deu fer gaire que estan junts perquè ell li explica: –Yo tengo nueve hijos, y los nueve en la Legión”.
Lee tambiénSalut i força als canuts
L’única certesa d’aquest Què diem els catalans és que els catalans diem de tot. Parar l’orella permet entendre com es troba el país des de fa, just avui, vuit anys i un mes: “Al càsting d’acròbates de Mar i cel : –Pots fer un salt mortal? –Una vegada, sí”.