Revelar pertany als déus, però en mans dels homes és perillós. Explicar un secret o difondre una informació privilegiada requereix prudència i val més que ho faci un professional. No és correcte, per exemple, que un oficial de laboratori s’avanci al metge i telefoni a la cunyada: “ Tranquil·la, Lola, que no tens res”. O el professor que xiuxiueja a l’alumne abans de l’examen: “Prepara’t els Reis Catòlics...”.
Hi ha una afició a explicar alguna cosa abans que ningú. La moral sol ser costum, però aquest costum és dels dolents. Es revela abans d’hora per presumir que estàs al cas i també per desplegar un cert sadisme quan la novetat no és bona, com passa sovint. Un estudiant que ha vist la llista de les notes corre a dir-li a un altre: “ Xavi, t’han suspès”.
En revelar-ho hi ha un gaudi més amagat que allò que es revela. I en aquest costum de semblar “el que se n’assabenta de tot” hi cauen molts. Com més poderosos, més donats a revelar. Perquè el domini del secret, i la llibertat que es permeten per explicar-lo, realça, així s’ho pensen, el seu poder: “A Fulanet el fan ministre demà”. O: “La ministra té un negoci ocult amb un de l’oposició”. Etcètera. Un antic director d’un diari madrileny em va dir que havia renunciat diverses vegades a publicar dades amb valor noticiable sobre la vida íntima de personalitats.
Avui sembla que si no estàs imputat no ets ningú i que si no filtres és que no tens poder
Estic parlant, com s’adverteix, del costum de filtrar. Avui sembla, al nostre país galdosià, que si no estàs imputat no ets ningú i que si no filtres és que no tens poder. Però filtrar està mal fet: a banda d’il·legal i contrari a l’ètica, desacredita i fa perdre la confiança en l’ òrgan des d’on s’ha revelat una dada compromesa. I, al final, delata el filtrador mateix.
Lee tambiénEls ulls de l’assassí
La difusió no és una finalitat absoluta. Quina pressa i quin vici per saltar als titulars. La informació sobre tercers limita amb la llei i la moral. Per això és tan dolorós que de vegades es faci des d’aquelles instàncies que haurien de ser més exemplars amb la gestió de dades. Si hi ha codis d’ètica i protocols de compliance a la societat civil, per què no a les magistratures, l’Administració i els serveis públics per impedir la difusió il·lícita? Falta transparència a l’ Estat, incloent-hi el poder judicial, amb uns sistemes interns i externs d’ús de la informació que barrin el pas al funcionari o a l’empleat desaprensiu que no fa més que tacar la resta i la seva institució. Després paguen justos per pecadors i sembla que encara siguem a l’ Espanya de Fortunata y Jacinta.