Hi ha episodis que retraten un govern millor que qualsevol programa polític. El que va passar amb Carlos Mazón a El Ventorro n’és un. No per la presència d’una periodista en un reservat silenciat. El veritablement greu és el que va passar fora d’aquella porta tancada: un president incomunicat i un equip sencer incapaç de reaccionar mentre es formava una tempesta política i meteorològica de Champions.
L’escena és de manual: Mazón, dins del reservat, sense mòbil, segons la seva pròpia versió, i fora, la polèmica creixent. Dues trucades perdudes de la consellera d’Interior ja al migdia segons ella mateixa ha confessat en el Salvados d’anit. En aquell moment, qualsevol govern amb instint hauria fet l’obvi: obrir la porta, interrompre el que hi hagués allà dins i treure’l d’allà. No feia falta heroisme, només reflexos. Ningú no ho va fer. Els consellers no ho van fer. El gabinet del president no ho va fer. L’equip de comunicació, tampoc.
Ningú de l’entorn no va assumir el cost de dir: “President, surti ara mateix d’aquí”
Hi va haver trucades, missatges... Tot inútil, perquè el president es va autodesconnectar. L’incomprensible no és que Mazón no veiés el perill: l’imperdonable és que el seu entorn sabia perfectament que n’hi havia i tot i així no va actuar. Ningú no va fotre una puntada a la porta i la va tirar a terra. Ningú no es va imposar. Ningú no va assumir el cost de dir: “ President, surti ara mateix”. I el pitjor: ningú no va prendre el comandament si Mazón estava desaparegut. Un govern que no és capaç d’interrompre el seu líder en plena crisi no és un govern: és un grup d’acompanyants dolents, dels que prefereixen no molestar el qui mana encara que tot s’estigui enfonsant. Els defensors de Mazón insisteixen que ell no podia saber-ho perquè no va mirar el mòbil. D’acord... Però, i els altres, per a què estan? Quina responsabilitat institucional és aquesta?
Lee tambiénLa lliçó de Buenafuente
La imatge d’aquest episodi no és la del reservat. És la dels consellers, assessors, caps de gabinet i de comunicació, tots ells paralitzats davant una porta que s’hauria d’obrir sense cap permís.
El que s’ha vist aquests dies no és cap anècdota: és una falta de lideratge intern alarmant i una cultura política que confon la lleialtat amb el silenci. Mazón no va veure la dana, però (gairebé) tan imperdonable és que el seu govern sí... I tot i així no va dinamitar la porta del reservat.