La religió sempre ha format part de l’ADN de Mònaco. El seu nom ho assenyala, una derivació del grec Monoikos, com es denominava el temple que antigament dominava La Roca dedicat a Hèracles (el romà Hèrcules), l’heroi dels treballs impossibles. I els va ser propici, encara que ara als seus habitants els soni molt més un altre déu amb l’accent afrancesat, Hermès. Al seu escut hi apareixen uns monjos armats. I no per les croades. Fa referència a com el primer Grimaldi va prendre el poder d’aquestes terres a finals del segle XIII: disfressant-se de monjo per no aixecar sospites i aprofitant l’hàbit per amagar l’espasa. Molt enginyós. Potser Hèrcules va inspirar la seva gesta. I el tercer element: el lema, que diu en llatí “Deo Juvante” ( amb l’ajuda de Déu). Una ajuda inestimable que ha convertit els Grimaldi en la casa regnant més antiga d’Europa.
L’actual príncep, Albert II, continua tenint en compte aquesta ajuda i ha sorprès prenent una decisió poc habitual en temps, encara, de democràcia. Com no passa en altres monarquies europees, conserva poders executius i valent-se’n ha impedit que el petit país permeti l’avortament. No li ha importat gaire que el Parlament aprovés amb una àmplia majoria una llei que fins i tot arribava tard i que permetia interrompre l’embaràs fins a la setmana 12 de gestació, ampliable a 16 en cas de violació.
Albert II de Mònaco ha sorprès negant-se a firmar la llei de l’avortament
Però no, a Mònaco l’avortament encara és il·legal. Només es permet sota tres circumstàncies: violació, risc greu per a la vida de la mare o una malformació fetal severa. Per això, és més que habitual que les dones que decideixen posar-lo en pràctica vagin principalment a clíniques franceses de Niça i Marsella. Feta la llei, feta la trampa. Per bé que en aquest cas la llei brilli per la seva absència.
Lee tambiénEl que diu la IA de Franco
Els Grimaldi, una família tan exemplar als ulls de Déu, practiquen amb l’exemple. Divorcis, escàndols, ostentació de luxe, fills fora del matrimoni, infidelitats... Legitimat amb la seva correcció, Albert, un sol home, imposa la seva voluntat en contra de la del poble. I pren una decisió que només ha de pertànyer a les dones, per molt príncep que sigui. Esperem que en aquesta involució i hipocresia no se li ocorri demanar el dret de cuixa. Tot i que sembla que ja l’ha practicat prou.
