És per la “temptació d’existir” que pujo a un avió rumb a París. La retrospectiva de Gerhard Richter és la coartada: reenfocaré la mirada gràcies a la seva pintura, que amb la seva fricció entre nitidesa i esborrament fa desconfiar de l’evident. L’expressió del títol l’agafo de Cioran, filòsof romanès que, expatriat allà, va elegir el francès per escriure sobre l’estranyesa de viure. Viatjo amb Manía epistolar (Taurus), un volum que reuneix les seves cartes entre el 1930 i el 1991. Hi apareix sense màscara: un home que fracassa, dubta, renuncia, pensa massa i, tanmateix, tira endavant, impulsat pel seu “vertigen interior”. Fins i tot en els moments de tedi –quan parla de la malenconia del fracàs– hi batega una forma de persistència, una energia que no aspira a res grandiós, però que el manté viu.
Cioran va pertànyer al que el seu editor italià va anomenar “l’escamot dels condemnats a la lucidesa”, aquella minoria incapaç de permetre’s el confort de les mitges veritats. La seva lucidesa –tensada per les cicatrius europees del segle XX– no tenia res d’amable: vorejava sempre el tall. A la seva obra convida a assajar una futilitat conscient, una renúncia voluntària a l’èpica del jo, una distància que actua com a higiene mental.
A París gairebé no queden misteris, però sí places que acullen i cafès que arreceren
Camino pel jardí de Luxemburg. Sota un cel gris, compacte, les escultures ens vigilen amb la seva calma mineral. Cadires buides, disperses sobre la grava pàl·lida, formen constel·lacions incertes. Als bancs hi ha persones menjant pokes en capses de cartró i unes noies practiquen un ball per pujar-lo a TikTok. Els arbres nus, amb franquesa hivernal, deixen entreveure l’arquitectura: la pedra del palau sosté la llum que cau, discreta. A l’estany, l’aigua absorbeix el silenci i el vent gronxa els crisantems. Vespreja a poc a poc: no és un ocàs solemne, només una penombra que avança.
Lee tambiénGeografia d’un instant
París segueix el seu curs, indiferent a les nostres projeccions. Sembla que vulgui desmuntar la seva mitologia i que la mirem sense ornaments. En aquesta ciutat gairebé no queden misteris, però sí places que acullen i cafès que arreceren. Aquí la temptació d’existir deixa de ser temptació per esdevenir una manera d’estar: simple, precisa, possible.