Ai! La misèria ens farà feliços
★★★★✩
Autoria i direcció: Gabriel Calderón
Intèrprets: Pere Arquillué, Daniela Brown, Joan Carreras i Laura Conejero
Lloc i data: Lliure de Gràcia (4/XII/2025)
La primera mitja hora de la nova obra de Gabriel Calderón, Ai! La misèria ens farà feliços , és un dels inicis més espaterrants que he vist mai en un teatre. Trenta minuts en què l’autor i director aconsegueix que veiem tres intèrprets de primer nivell (Pere Arquillué, Joan Carreras i Laura Conejero) fora de registre i ens col·loca, com a espectadors, en un lloc nou. Els dos actors i l’actriu ocupen cinc metres quadrats, elevats, en una mena de camerino de tercera divisió. Estan l’un a sobre de l’altre, parlen del no-res, però no es deixen res. Sabem que són actors i descansen, però porten un vestuari estrany de manobre i es comporten de manera extravagant.
Qui són? Què fan?, ens preguntem. Quan cau el quart personatge, la Daniela (Daniela Brown), la cosa és complica. Vesteix de negre, no sabem d’on surt, tot i que ja ens ha fet un pròleg intens en què ens ha parlat de Shakespeare, Txékhov i Molière. Aleshores, comencem a intuir que, entre vers de La vida es sueño i vers inventat pel dramaturg uruguaià, entre la distopia i la realitat, tots quatre no són res més que Clov, Hamm, Nagg i Nell, els quatre personatges del Fi de partida de Beckett col·locats en un futur (potser) no gaire llunyà.
Tot el que diran no val res i val molt, ben bé com el teatre en ell mateix, un artifici creat pels humans com a mimesi de la vida, quan hi ha vida a explicar
I això vol dir que tot el que diran no val res i val molt, ben bé com el teatre en ell mateix, un artifici creat pels humans com a mimesi de la vida, quan hi ha vida a explicar. En el món creat per Calderón, en Joan, la Laura i en Pere són els últims humans que treballen en un teatre, quan ja tot ha estat ocupat per les intel·ligències artificials. De fet, són els encarregats del manteniment, exactors que coneixen fil per randa el Segle d’Or. La Daniela vol formar-ne part i els farà repetir un cop i un altre escenes de La vida es sueño .
Amb Història d’un senglar , Calderón va fer que Carreras desmuntés, sol, el Ricard III de Shakespeare, en una funció magnífica. Aquí s’ha apropat al teatre canònic de Calderón de la Barca amb quatre personatges que semblen sorgits d’una obra de Beckett, el qual, a Fi de partida , també va fer passar Hamlet per la seva trituradora existencial. L’acció és mínima i tot està travessat per la paraula. Els personatges entren i surten, s’enfaden, discuteixen i riuen. De què? Només ho saben ells. Parlen de teatre. O de la vida.
Lee tambiénRobots que suplanten actors a la nova comèdia de Gabriel Calderón
I tenim quatre actors i actrius que ens deixen bocabadats. D’entrada, per la seva profunditat còmica. I, finalment, per la seva disposició a acompanyar-nos en aquesta muntanya russa emocional i metateatral que Calderón ens proposa gràcies, molt especialment, a la feina que ha portat a terme el seu traductor al català, Joan Sellent. Ningú no diria que ha vist una traducció, sinó una creació nova i genuïna.