Bonisme, malament

“Ja n’hi ha prou de bonisme!”, va ser el crit de guerra de Pérez Llorca, el nou president de València, en ser investit amb els vots del Partit Popular i Vox. I em pregunto: què té de dolent que intentem ser bones?

Doncs resulta que aquesta qüestió –el paper que ha d’exercir la bondat, la moral, en les nostres accions i idees polítiques– és molt controvertida. De fet, cada vegada més, com ho revelen algunes expressions que han fet fortuna. Com ara “esquerra sermonejadora”: aquesta que ens renya per parlar en una llengua i no en una altra, menjar carn, agafar l’avió o tenir compte a X. O “empatia tòxica”, que seria la que, amb el noble propòsit de protegir una determinada categoria de víctimes, tanca els ulls a les víctimes que aquelles víctimes produeixen al seu torn. O “creences de luxe”, que Rob Henderson, el que va encunyar la fórmula, defineix com aquelles que “confereixen estatus a la classe alta amb molt poc cost, infligint, sovint, un alt cost a les més baixes” (per exemple, en el tema de la immigració, que per a l’elit es tradueix principalment en varietat gastronòmica i cuidadores barates).

No els falta raó als que formulen aquestes crítiques al bonisme. Jo fins i tot n’afegiria alguna més, com ara la tendència a reduir la política a gestos i proclames benintencionats: pura “exhibició de virtut” –per utilitzar una altra fórmula que també ha fet fortuna–, que amaga la desídia en el terreny de l’acció. Per exemple, quan tot un Parlament aprova regular l’ús de la paraula càncer: moltes gràcies, però preferiríem que ses senyories, si no és gaire molèstia, aprovessin­ pressuposto, per actuar de debò en el tema del càncer i en totes les altres coses.

Per descomptat, sabem el que significa a la pràctica “prou de bonisme”: avall que fa baixada!, jo tip, tots tips, el que vingui darrere ja s’espavilarà, si total, “s’haurien mort igual”... Ni el bonisme ni el seu contrari, l’egoisme sense complexos ni culpa, no ens trauran de conflictes. Penseu en quantes coses no es poden resoldre ni amb bonisme sí ni amb bonisme no: l’habitatge, el tancament o no de les centrals nuclears, el finançament autonòmic, la baixa natalitat... O qualsevol altra mínimament complexa.

Tornem, llavors, sisplau, senyores i senyors, al diàleg, la deliberació i les negociacions de tota la vida, si volem que els valors ètics –que, sens dubte, ens han de servir de guia– es tradueixin en fets. Encara que siguin limitats per conces­sions i compromisos, però fets, no brindis al sol.