L’OTAN o el pati del darrere de Trump

Donald Trump no sacrificarà Europa a Rússia. Entre altres coses perquè Putin no és l’enemic que s’imagina en el futur. La lògica de la guerra freda ha quedat enrere, al segle XX. Tan enrere que els plans que té per al Vell Continent són posar-lo sota el seu control i con­ver­tir-lo en el pati del darrere dels interessos geopolítics dels Estats Units. Una cosa que xoca frontalment amb la tesi europea de dotar-se d’una sobirania tecnològica i una autonomia estratègica.

Per entendre-ho cal veure Trump com ho fa ell al mirall de les seves declaracions: com l’August que cavalca dalt d’una democràcia aguerridament autoritària. Una república imperial amb una doble missió. D’una banda, impedir que el mil·lenari imperi xinès sigui una altra vegada el centre del món. I, d’una altra, que els pobles d’Occident corregeixin la seva decadència sota el renovat lideratge nord-americà que encarnen la seva persona i les seves idees.

Per això, Europa no està disponible per a ningú que no siguin els Estats Units. És com si Roma, quan encaminava les seves legions cap a Orient buscant un imperi, hagués deixat de banda el control de Grècia. La pax de Trump vol ser com la d’August després d’Àccium. Un poder hegemònic que sotmeti els països europeus al seu dictat. Per a Washington són la Grècia de la Mediterrània global. Una regió molt valuosa. Entre altres coses per l’extraordinari llegat que, en forma d’intel·ligència col·lectiva i d’arxiu de memòria digitalitzada, representa dins de la infoesfera en la qual els Estats Units i la Xina entaulen la seva batalla sobre la intel·ligència artificial (IA).

Europa pesa, i molt, al segle XXI. Però com a botí de guerra tecnològica. Un pes que compta en dades, infraestructures crítiques, talent algorítmic i creativitat aplicada al maneig de sistemes d’IA. No debades els europeus tenim com a internautes nivells de renda, educació, pensament crític i autonomia decisòria inèdits al planeta. Una cosa relacionada amb el patrimoni econòmic i cultural que acumulem a la nostra esquena històrica, i que fan de l’empremta digital que deixem registrada una matèria primera tan important com les terres rares i les matèries primeres crítiques que amaguen les entranyes del Sud Global i, també, aquell oceà Àrtic que banya la Grenlàndia euro­pea i la Islàndia i Noruega atlantistes. En tot cas, si es vol que la IA imiti el pensament humà i el millori, llavors, la manera de pensar europea és molt valuosa com a patró de partida i referència.

Per tot això, controlar el continent europeu és transcendental per als Estats Units si està en els seus plans futurs deixar fora de combat la Xina, a qui defineix com el seu enemic sistèmic. Una cosa que passa per reformular la filosofia atlantista que empastava la relació entre les riberes de l’Atlàntic Nord des del començament de la guerra freda. Una tesi que va fer els seus primers passos quan l’URSS va aixecar, com va denunciar Churchill, un teló d’acer que dividia Europa entre Kiel i Trieste i que ara, quan Trump promou una pau a Ucraïna a canvi de territoris, no té sentit si pretén convertir Putin en el seu soci estratègic. Primer, en l’explotació de terres rares i matèries primeres crítiques ucraïneses que eixuguin la despesa militar destinada per Washington a donar suport a Kíiv i, després, en l’aprofitament miner de l’Àrtic.

El nou atlantisme de Trump no veu els europeus com a iguals, tal com va passar amb Wilson a la Gran Guerra, Roosevelt a la Segona Guerra Mundial i Truman o Eisenhower en la guerra freda. No, ens vol com a simples subordinats. I a això hi ajudarà l’aposta de Trump per fomentar una sintonia que no tenim ara, però que, demà, si les seves sucursals partidistes accedissin a la majoria dels governs europeus, podria donar-se. Sobretot perquè facilitaria que Trump ens posés la camisa de força que ens fes satèl·lits seus sense queixar-nos. Com Stalin amb els països que l’Exèrcit Roig va alliberar­ dels nazis i que després va subjugar sense disparar cap tret gràcies al suport dels partits comunistes que van aplaudir la decisió.

D’aquesta manera, s’insinua per a Europa un nou Pacte de Var­sòvia que podria transformar l’OTAN i posar-la al servei de la internacional reaccionària que promou Trump des de la Casa Blanca. Amb ella, l’August del segle XXI podria reclutar els qui l’ajudin a combatre globalment la decadència d’Occident davant la Xina. Una cosa que denuncia en els seus discursos i que cal rela­cionar amb un relat supremacista que difonen quotidianament els terminals del seu moviment MAGA­. Una actualització populista de Spengler que bastiria ponts amb Rússia en invocar la unitat de la raça blanca dins dels Estats Units i que té Richard Spencer, entre altres portaveus de l’ecosistema Trump, com a defensor d’aglutinar els europeus racials arreu del món. Una tesi que també està darrere d’ideòlegs putinians com l’històric Ivan Ilyn o el famós Aleksandr Duguin, autors que recorden que la mort del comunisme va fer renéixer l’imperialisme eslau com un pla B dissenyat pel KGB per a la seva supervivència. Potser per això Europa s’hauria de convertir en el pati del darrere entre la façana americana i russa. Un pati compartit des d’una europeïtat racial i, per descomptat, racista.