En l’acústica envoltant de la sala gran de la Filharmonia de Berlín, els sons que coordina la batuta de Jordi Savall s’eleven davant d’un públic amb fama d’exigent. El gran mestre català de la viola de gamba, visionari entusiasta de la recuperació activa del repertori antic i un dels directors més rellevants del panorama internacional, debuta al capdavant de l’orquestra titular, la més que prestigiosa Filharmònica de Berlín, que ha volgut retre-li homenatge en tres concerts. Els vam escoltar dijous, les seves notes van ressonar també ahir a la nit, i hi tornaran avui: llargs aplaudiments i ovació dempeus d’una audiència experta en l’ oïda crítica.
Una elegant austeritat i economia de moviments van caracteritzar la direcció del mestre Savall des del podi, mentre les cordes, el vent i la percussió omplien el temple que per als melòmans és aquest espai construït els anys seixanta al Berlín Oest aïllat pel Mur i la guerra freda que es refugiava així en la música. Als 84 anys, amb una dilatada carrera, el músic d’Igualada va conduir els intèrprets en una actuació vibrant, rica en contrastos, i amb moments de franca alegria, de melodia tenebrosa o de passió eixelebrada.
Els sons barrocs de Rameau i Gluck i els aires clàssics de Mozart es van emportar una gran ovació a peu dret
Savall i els seus amfitrions van oferir un programa que va transitar del final del barroc al classicisme: la suite Naïs del francès Jean-Philippe Rameau arranjada pel mateix director; el ballet Don Juan de l’alemany Christoph Willibald Gluck, i la Simfonia núm. 41 en do major, K. 551, Júpiter , de Mozart.
En les dues primeres actuacions, la Filharmònica de Berlín, possiblement la millor orquestra simfònica d’Europa, va tenir com a convidats instruments del repertori anterior al classicisme. Hi havia el clavicèmbal, la musette de cour –gaita refinada francesa molt popular als palaus europeus del segle XVII– i la tiorba –instrument de corda típic del barroc–, aquesta última tocada pel català Josep Maria Martí Duran, que també va tocar la guitarra.
A la tenacitat de Jordi Savall durant dècades es deu en bona mesura la presència cada vegada més normalitzada als escenaris d’aquests instruments, que tornen a la música el so original del seu moment històric. Per això al seu pioner defensor no li sembla apropiat etiquetar-los com de música antiga .
Amb Rameau i amb Gluck vam tenir apogeu de sons barrocs –la festiva suite orquestral del francès i la innovadora música per a ballet del reformador germànic van ser una pura delícia d’escoltar–, per passar després a Mozart, on batuta i intèrprets van explotar el contrapunt que el geni de Salzburg va aconseguir imprimir a aquesta simfonia joiosa en què els diversos temes es fonen en un resplendent do major.
La Filharmonia de Berlín té en alta estima Jordi Savall, com a intèrpret, investigador i director. Per això no sols el programa com a intèrpret i director de les agrupacions fundades per ell –dissabte passat va actuar al recinte amb Hespèrion XXI–, sinó que li ha cedit la batuta de l’orquestra titular durant tres dies. Savall tornarà a Berlín al gener per dirigir els joves músics de la Karajan-Akademie, i al març hi tornarà a actuar, aquesta vegada amb Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya, en un recital dedicat a Mozart. Com admet el mestre, tota una declaració d’amor.
