Hi ha un altre or que està pels núvols, a més del groc. És l’anomenat or vermell: el coure, metall conegut per les propietats de conductivitat elèctrica. Aquests dies la cotització ha arribat al màxim històric: més d’11.500 dòlars per tona. Fa un parell d’anys estàvem als 8.000. Aquest any s’ha apreciat un 30%.
Hi ha un desequilibri al mercat entre l’oferta (minvant) i el consum (que està destinat a viure un boom). El banc d’inversió Morgan Stanley pronostica que el mercat del coure s’enfrontarà a un dèficit de 590.000 tones el 2026. La carència més gran en vint anys. S’espera que aquesta bretxa s’ampliï a 1,1 milions el 2029. Per l’ Agència Internacional de l’ Energia ( AIE), el 30% de la demanda es quedarà sense cobrir la pròxima dècada.
La producció s’estanca i calen inversions milionàries per equilibrar el mercat
Donald Trump ha posat el coure a la llista de minerals estratègics vitals. Acumular reserves d’aquest metall es converteix en un tema de seguretat nacional. Segons Bloomberg, els inventaris mundials han pujat a més de 656.000 tones, el nivell més alt des del 2018, i el 60% estaria ubicat als Estats Units.
El consum s’ha disparat sobtadament. La consultora Wood Mackenzie estima que la demanda del metall vermell pujarà un 25% la pròxima dècada. Per què el món necessita tant coure ara? L’àmplia expansió dels centres de dades necessita més capacitat elèctrica i més xarxes de connexió. El grup miner mundial més important, BHP, assegura que la quantitat de coure que es fa servir en aquestes instal·lacions es multiplicarà per sis fins al 2050.
A més, en ple boom de despesa en defensa, l’equipament militar depèn d’aquest metall. No hi ha dades oficials sobre el consum, de manera que al mercat es parla de “demanda oculta”. Per exemple, un avió de combat, un tanc o un míssil porten coure.
L’elevat nombre de projectes industrials de transició energètica es basen en aquest mineral. I no s’ha d’oblidar que el Sud-est Asiàtic es desenvolupa. “Què passarà quan cada ciutadà de l’ Índia decideixi comprar-se una rentadora?”, feien broma fa poc uns analistes en una conferència del sector.
L’oferta és insuficient. Morgan Stanley espera que la producció anual mundial de coure en mina aquest any es contregui per primera vegada des del 2020. Incidents com el de Grasberg Block Cave ( Indonèsia), que va patir un esllavissament de terra, i contratemps en operacions de Codelco ( Xile) i Ivanhoe Mines (Congo) han limitat l’extracció.
Tot i això, el desajust és estructural i el mercat no s’equilibrarà aviat. Wood Mackenzie assegura que per atendre la demanda caldria activar un nombre de mines a un ritme que seria el doble de l’última dècada. Les inversions requerides fins al 2035 per potenciar la producció són ingents: més de 210.000 milions de dòlars, quan els últims sis anys es van gastar tan sols 76.000 milions de dòlars. El desequilibri actual implicaria triplicar l’esforç econòmic actual.
Les mines en funcionament avui estan molt explotades (algunes fa un segle que funcionen) i envelleixen. Trobar un nou jaciment és una tasca complexa. D’acord amb l’ AIE, dels 239 jaciments descoberts des del 1990, només 14 s’han trobat els últims deu anys. El mercat, a més, està molt concentrat. La meitat de la producció ve de només tres països ( Xile, República del Congo i Perú) i un terç del coure mundial ve de tot just una vintena d’explotacions.
A aquest quadre, cal afegir-hi la incògnita mediambiental. Les mines consumeixen molta aigua i les sequeres augmenten. A més, la mineria és una activitat poc eficient. Per treure aquest metall cal eliminar molt de material sobrant. El coure a Xile i el Perú té una concentració de 0,3%-1,5%. La resta són residus. Només aquest any s’han remogut, al món, l’equivalent, en milions de tones, a deu ciutats de Madrid. Per al 2050 caldrà quadruplicar aquesta quantitat, segons l’expert Arnoldus van den Hurk, de r4mining.com.
Potser només la Xina, per la legislació mediambiental tan laxa, tindrà la possibilitat de dur a terme treballs semblants. La Xina és el consumidor mundial més gran de coure, amb un 58% de la demanda total. Tot just representa el 9% de la producció global però és el país que més ha invertit aquests anys (la meitat del total de la despesa des del 2019), avalada per l’estat i sense haver de retre comptes a cap accionista. I està consolidant el lideratge en el refinament, amb el 60% del mercat.
