Des de l’any passat treballo en un llibre sobre gossos. Un llibre que intenta ser un recorregut a l’entorn dels gossos que apareixen en la literatura, en la pintura i en la història, a més del cinema, des d’Argos fins avui.
Argos és, potser, el gos més literari; la seva fidelitat s’ha convertit, amb raó, en llegendària. Es tracta del gos d’Ulisses, l’únic que, quan ell torna a casa, després del seu llarg periple, el reconeix, encara que va vestit de captaire. L’ha esperat, segons llegim a l’ Odissea, vint anys. És molt vell i no pot incorporar-se per saludar l’amo, però mou la cua i aixeca les orelles. A Odisseu, commogut, li cau una llàgrima. Argos ha viscut esperant el seu retorn i mor quan comprova que ja ha tornat. Casos semblants al de la fidelitat d’Argos s’han repetit al llarg de la història. Bobby, un skye terrier, que va pertànyer al policia John Gray, després del traspàs d’aquest, va passar la resta de la seva vida vora la seva tomba al cementiri d’Edimburg i, quan va morir, va ser enterrat al costat del seu amo. Una petita estàtua situada al pont vell de la ciutat reprodueix la imatge de Bobby.
No sols a Occident els gossos han estat exemples excepcionals de fidelitat, també a Orient hi ha casos, com el de Hachiko, el gos japonès que va esperar durant deu anys el seu amo a l’estació de tren de Shibuya, a Tòquio, com feia cada dia en vida d’ell. I a Espanya també tenim el Canelo, el gos de Cadis, que té un carrer d’aquesta ciutat amb el seu nom, i que es va estar durant onze anys davant de l’hospital on havia mort el seu amo.
Els gossos m’agraden molt. Un gos, en Jimmy, és el protagonista de la meva novel·la Venjaré la teva mort, i també tinc diversos contes sobre gossos. No obstant això, abandono la idea del llibre perquè n’acaba d’aparèixer un de magnífic: Cuando ellos se van, de l’estupenda escriptora i periodista Julia Navarro, que tracta sobre el mateix i amb el mateix plantejament que jo volia seguir en el meu text sobre gossos. La Julia i jo, que som amigues, no ens havíem referit mai a aquest interès comú i estic segura que ni la meva editora d’Alfaguara, Carolina Reoyo, a qui vaig confiar el projecte, ni el seu editor, David Trías, de Plaza & Janés, van parlar mai de les nostres propostes.
La Lluna em va acompanyar cada nit mentre jo escrivia, ajaguda als meus peus
A Julia Navarro se li va morir el gos, un pastor alemany meravellós, l’abril del 2024, després de tretze anys de convivència i és el dol per Argos, batejat així en homenatge al d’Odisseu, el que, en certa manera, origina el llibre. El recomano, encara que la seva publicació hagi enviat en orris el meu, ja que el mercat editorial no té espai per a dos textos tan pareguts i a més podria semblar que el meu, sortit després que el de Julia Navarro, fos un plagi.
Abandono, doncs, el meu llibre sobre gossos. Tinc diversos projectes que m’interessen igualment i m’hi dedicaré, encara que qui sap si també deuen estar en l’aire i altres autors potser han començat a treballar sobre els mateixos assumptes. Sempre he pensat que molts dels temes que interessen al públic per molt diverses raons estan en l’aire i que els escriptors no fem res més que captar-los. Així va succeir, per exemple, amb la memòria històrica: el govern de Zapatero va impulsar la llei 52/2007 i abans que s’aprovés al Parlament diversos novel·listes
–Dulce Chacón amb La voz dormida, Javier Cercas amb Soldados de Salamina, Emili Teixidor amb Pa negre o jo mateixa amb La meitat de l’ànima– havíem començat a tractar del tema.
L’assignatura pendent
Els escriptors no som persones diferents de la resta. Som ciutadans normals i corrents i aquell o aquella que es consideri un vip només perquè ha publicat uns quants llibres i ha tingut èxit és, al meu entendre, un pobre o una pobra imbècil. Però sí que tenim unes antenes obertes que d’altres no obren, no perquè no en tinguin, sinó perquè no els interessa emprar-les. D’aquí ve que captem aspectes en els quals molts no han parat atenció.
I torno un moment als meus benvolguts gossos. Li vaig dedicar una novel·la a la nostra labradora. S’ho mereixia. Em va acompanyar cada nit durant l’escriptura de Natura quasi morta, ajaguda als meus peus, i de tant en tant em mirava. Diria que em somreia, per animar-me, amb els seus dolços ulls color de mel. I ja molt tard, gairebé de matinada, posava el cap sobre els meus genolls com si m’amonestés: “Va, vinga, anem al llit, para d’escriure. Quina son que tindrem totes dues demà!”. Es deia Lluna.