Acabem de celebrar el 20-N i amb la data, el cinquantenari de la mort de Franco, del qual molts joves no en saben res. Per contra, per a la immensa majoria de nosaltres, els joves de llavors, sí que va ser crucial, per més que la figura de dictador fos rebutjada i odiada.
Els joves de fa cinquanta anys, obrers i universitaris, érem antifranquistes viscerals i ser-ho no només ens unia en la lluita contra la dictadura sinó que també ens agermanava en l’esperança. L’esperança d’un canvi polític va ser clau perquè triomfés el que se n’ha dit transició.
L’educació ha estat el gran fracàs d’aquests cinquanta anys de democràcia
Amb l’esperança d’afeblir el règim, ens manifestàvem als carrers, ens tancàvem en convents, corríem bastonejats pels grisos, que, sense que ens manifestéssim, només per estar parlant al carrer, en un grup minúscul de dos o tres, ens obligaven a dissoldre’ns.
“Disuélvanse”, ens ordenaven, ho recordo bé perquè em van dissoldre moltes vegades, davant de la façana de la vella universitat barcelonina, a la plaça del mateix nom.
Encara que estiguéssim acostumats a considerar que dissoldre era l’efecte de la dissolució d’un terròs de sucre en el cafè, vam entendre de seguida que això de dissoldre’s implicava tocar el dos, escapolir-se ràpid, ja que els grisos utilitzaven no pas el DIEC sinó el DLE on l’accepció primera del terme és: “Desfer alguna cosa posant fi a la unió dels seus components” i, en aquells casos, a cops de porra. Sense contemplacions de cap mena.
Estàvem segurs que, quan el longeu dictador morís, tot hauria de canviar i la llibertat ens faria un país més pròsper i més culte. Tal vegada, per tot això, per aquesta esperança compartida per tantíssims antifranquistes, Vázquez Montalbán va encunyar: “Contra Franco vivíem millor”. I en certa manera, malgrat la boutade, propiciada per la preposició contra , no deixava de tenir raó, a més de controvertir els nostàlgics del règim partidaris acèrrims de la preposició amb, ja que solien afirmar: “Amb Franco vivíem millor”.
Certament som un país més lliure, ja que la transició ens va portar la democràcia i no hi ha democràcia sense llibertat, en el més ampli sentit de la paraula. I amb ella i amb l’entrada a la Unió Europea, un desig tantes vegades reiterat pels intel·lectuals de la República, ens va arribar més prosperitat i més respecte internacional afavorit pel paper de la monarquia en la seva consecució.
Lee tambiénDesmemoriats, més manegívols
Gràcies a més a l’increment de visitants estrangers, que ens va convertir en una de les majors indústries turístiques del món, Espanya va prosperar. No obstant això, la nostra il·lusió per convertir el país i convertir els seus habitants en persones més cultes no va funcionar. No ens convertírem en una nació més culta ni la cultura va interessar a la majoria dels nostres governants, ja que l’accés a la cultura anava lligat indissolublement a l’educació i l’educació ha estat, al meu entendre, el gran fracàs d’aquests cinquanta anys de democràcia.
Com és possible que els nostres governants hagin estat incapaços d’arribar a un gran pacte d’Estat sobre l’educació? Es fa molt difícil d’entendre, tret que pensem que els importaven més les raons polítiques que podien beneficiar-los, o cosa que és el mateix, el graner de vots, que asseure’s a dialogar criteris bàsics per arribar a un consens permanent.
El franquisme va heretar de les directrius de la República, molts aspectes que es van aplicar als instituts d’ensenyament mitjà, on el professorat era excel·lent, en puc donar-ne fe, i estava preparadíssim, ja que per a aconseguir la plaça havia hagut de fer unes oposicions força dures, on no hi havia trampa possible ni recomanació que valgués. Oposicions plantejades per les directrius republicanes que consideraven que l’ensenyament públic era fonamental i havia de ser immillorable.
La transició, sento manifestar-ho, va portar una rebaixa considerable de les oposicions i, en bastants casos, va prevaler més l’antiguitat interina que la valoració de coneixements, amb la consegüent deterioració del sistema educatiu. Cal afegir, és clar, que l’arribada a les aules d’immigrants, procedents de llocs molt diversos, ho ha complicat tot més i són molts els mestres i professors que se senten desbordats i desmotivats, cosa que no hauria de passar.
Ara, després de recordar els assoliments d’aquest mig segle, caldria que els polítics es convencessin de la necessitat urgent d’un pacte d’Estat sobre educació, la gran assignatura pendent d’aquest mig segle.