Oriol Bohigas hauria fet cent anys el pròxim dia 20. Això no passarà, perquè aquest arquitecte, urbanista, assagista, docent i polític va morir el 30 de novembre del 2021. Ens queda, això sí, la possibilitat de commemorar el centenari del seu naixement i de celebrar la seva fructífera carrera.
En partir, Bohigas va deixar a Barcelona un buit difícil d’omplir. Ja feia un lustre que suportava el parkinson, que el va asseure en una cadira de rodes i el va privar de la parla. Tot i així, Beth Galí el portava tot sovint a actes públics, i la seva presència social va continuar sent palpable durant el llarg adeu.
![foto XAVIER CERVERA 17/06/2014 Oriol Bohigas i Guardiola, arquitecte catala, va néixer el 20 de desembre de 1925 a la ciutat de Barcelona. El 1943 ingressà a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on es gradua el 1951. L'any 1961 aconseguirà el tÃtol de Tècnic Diplomat en Urbanisme i el 1963 el tÃtol de Doctor Arquitecte. Membre fundador del grup editorial Edicions 62 del que fou president del 1975 fins al 1999, entre 1981 i 1988 fou president de la Fundació Joan Miró. Del 2003 al març 2011 va ser president de l'Ateneu Barcelonès, cÃrrec des del qual va iniciar la restauració i millora de l'edifici i de la seva biblioteca.[2] L'any 1986 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit ArtÃstic de la Ciutat de Barcelona,[3] el 1988 la Medalla d'Urbanisme de l'Académie d'Architecture de Paris i el 1990 li fou concedida la Medalla d'Or d'Arquitectura, del Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España, que comparteix amb Francisco de AsÃs Cabrero. Lâ#{emoji}128;#{emoji}153;any 1991 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya i el 1999 obtingué el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional atorgat per l'Ajuntament de Barcelona. El 2006 li van concedir la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya.,[4] i el 2008 va rebre el Premio Nacional de Arquitectura 2006, concedido por el Ministerio de Vivienda,.[5] El 2011 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cultura a la Trajectòria Professional i ArtÃstica concedit per la Generalitat de Catalunya CoNCA](https://www.lavanguardia.com/files/content_image_desktop_filter/uploads/2025/12/06/69344b0478ab0.jpeg)
Més duradora, esclar, seria la presència del seu llegat. La Vanguardia de l’1 de desembre del 2021 va titular la informació sobre el seu òbit així: “Mor Oriol Bohigas, pare de la nova Barcelona”. Podia semblar una exageració, però no ho era: Bohigas fou el principal transformador de la ciutat des d’Ildefons Cerdà. Perquè si Cerdà va dissenyar l’ Eixample i, amb això, una Barcelona que va deixar enrere l’urbs medieval i continua funcionant bé al segle XXI, Bohigas va ser –de vegades com a inspirador, dissenyador o executor, sempre com a impulsor– el principal responsable de la seva renovació urbana, de l’homogeneïtzació, de l’obertura al mar, de les noves rondes, etcètera.
“No em sembla que hagi mort”, declarava l’endemà del traspàs el seu col·lega Dani Freixes. “Continuarà viu mentre sapiguem el que va fer: transformar Barcelona, com Cruyff va transformar abans el Barça. L’hi van donar trista i perdedora, i ens la va tornar nova”.
Freixes tenia raó. I més si considerem, a més del conjunt, les parts. Bohigas va projectar un miler d’obres amb MBM (Martorell/ Bohigas/ Mackay), centenars de les quals es van construir. Va rellançar institucions com l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, la Fundació Miró, Edicions 62 o l’Ateneu Barcelonès, que va dirigir o va presidir, propiciant alguns dels seus millors moments i deixant com a herència complementària l’ampliació o la reforma de les seves seus. Per no parlar del seu compromís municipal, amb els excepcionals resultats ja apuntats en Urbanisme... Però també amb frustracions quan va ser regidor de Cultura: el seu pla de biblioteques va topar amb un alt càrrec que afirmava, tan tranquil, que la lectura ja no estava de moda, i va optar per marxar de l’Ajuntament.
El component cívic i indòmit de l’arquitecte mereix ser vindicat en el seu centenari
A més de l’herència tangible de Bohigas hi ha la intangible, tan difícil de recrear: la de l’home de fèrria vocació cívica, intel·ligent i culte, doblat en home d’acció, entusiasta i amb gran capacitat de treball, que reunia excel·lents equips professionals... També l’home independent, apassionat i provocador; el polemista incòmode (i odiat), capaç de clamar contra les obres de la Sagrada Família; de resignificar El Escorial i el Reina Sofia, d’una tacada, com sengles paradigmes de la lletjor; d’afirmar que el 90% de l’arquitectura del seu temps era “una porqueria”...
Aquesta vena pugnaç, idònia per encendre el debat i desencadenar l’acció, és una de les virtuts de Bohigas que evoquen una vintena de companys en un monogràfic de la revista d’ Arquitectes per l’Arquitectura, que es presentarà a l’Ateneu el dia 20. I no és l’única. També hi ha la seva perspicàcia per fixar els objectius de futur i el seu lideratge per assolir-los col·lectivament.
Lee tambiénAls 95 anys, al banc d’acusats
És cert que tot això va causar friccions. De vegades, després de llençar a la paperera un projecte executiu ja acabat, al crit de “crec que hem de provar una altra cosa”, segons recorda Lluís Pau. O trencant amb un catolicisme beat per seduir belleses a Barcelona i Cadaqués, segons Lluís Domènech. O sent un “noucentista terrorista”, segons el defineix Juli Capella, amb traç immoderat i suggeridor, a la manera de Bohigas.
Però també és veritat que, en una societat que avança cap als dominis de la intel·ligència artificial, la repetició del que ja es sabut, la pèrdua de facultats intel·lectuals i potser la submissió, Oriol Bohigas, de gran intel·ligència natural, cívic i indòmit, mereix ser vindicat sense reserves en el seu centenari.