Després de la Revolució Francesa, es va intentar un dels assalts més importants a Occident contra el tradicional domini del temps per part del cristianisme. El ritme de les setmanes, dels mesos, dels anys, de la vida al cap i a la fi, s’inscriu avui encara en una pauta religiosa amb Jesús com a clau. Per apropiar-se del gran castell de la temporalitat, els revolucionaris de la Convenció gal·la van crear un calendari republicà en què tot començava de zero i en què, per cert, els noms dels mesos eren molt poètics (brumari, germinal, nivós, floreal, termidor...). Però van fallar. I avui dilluns, malgrat el laïcisme actual, estem celebrant un dia festiu religiós. Això té sentit? Es tracta senzillament del pes de la tradició? Què significa la festa d’avui?
Molta gent pensa que els catòlics celebren, el dia de la Immaculada Concepció, una acrobàcia ginecològica que li hauria permès a Maria concebre i donar a llum el seu fill Jesús sense minva de la virginitat. És veritat que els cristians creuen que la concepció de Crist va ser obra de l’ Esperit Sant, però el dogma que avui se celebra va molt més enllà: assevera que Maria és, per al catolicisme, una persona extraordinària perquè, per gràcia divina, no la van acompanyar aquelles ombres privades amb què tots intimem i que l’ Església anomena “pecat original”. Ella, plenament humana i a més d’origen humil, va ser concebuda, va néixer, va viure i va morir, sense la tenebra pròpia de la nostra condició. En cert sentit, estem celebrant una festa d’afirmació del femení, recordant algú que, sent dona, va existir com a pura llum de bondat. D’alguna manera s’està retent homenatge a totes les dones, a través de Maria de Natzaret.
De fet, els Evangelis concedeixen a les dones un relleu sorprenent: elles dialoguen amb Jesús amb total llibertat, intervenen en diversos moments decisius amb gran autonomia i una d’elles, Maria Magdalena, va ser el primer testimoni de la resurrecció de Crist. Aquest biaix femení del cristianisme resultava incòmode en una societat israelita en aquell temps força masclista. En els textos evangèlics hi participen més dones que als Diàlegs de Plató, a les Analectes de Confuci i a les sures de l’Alcorà. No és una casualitat que, a Occident, zona cultural marcada pel cristianisme, el gènere femení hagi cobrat un relleu incomparable, ocupant tota mena de posicions. Les grans santes cristianes tenen alguna cosa d’eficaces professionals de la fe, relacionables amb totes les dones posteriors que han estat capaces d’afirmar-se en els terrenys més diversos.
D’alguna manera avui s’està retent homenatge a totes les dones, a través de Maria de Natzaret
Si la festa de la Immaculada Concepció continua viva en una societat laica és perquè es relaciona amb una cosa fonamental per a nosaltres: el valor de la dona. I passa el mateix amb les altres commemoracions religioses. S’acosta Nadal, que l’humà i el diví s’uneixen en la figura del Nen Jesús. Perquè Déu s’entrega a la humanitat en la forma entranyable d’un nadó, les fes-
tes nadalenques estan marcades per la idea d’oferir coses: d’oferir-se’n un mateix en aquells regals. Tot en clau infantil, glossant el motiu de la infantesa de Crist. D’altra banda, es tracta d’una bonica festa de l’impossible i, en realitat, només som feliços quan el que sembla inabastable forma part del nostre horitzó.
En efecte, aquella mateixa Revolució Francesa, que en les seves hores més radicals va intentar esborrar al firmament de la història la galàxia de la temporalitat cristiana, va arrencar amb un conegut lema –llibertat, igualtat, fraternitat– que és un bon resum de principis evangèlics fonamentals. Ho ha demostrat el filòsof català Pere Lluís Font i ho sap qui hagi llegit el Nou Testament. De manera que l’ADN de l’esquerra és, en gran part, cristià. I ara que aquella esquerra es desdibuixa i ranqueja, es verifiquen diversos retorns als seus orígens espirituals. El text més apassionat de l’actualitat sobre la defensa dels pobres, dels humiliats i ofesos d’aquest món, el firma, qui diria, el papa Lleó XIV: es tracta de l’exhortació apostòlica Dilexi te (T’he estimat). Una altra dada interessant: l’esquerra radical portuguesa, el Bloco, en hores baixes electorals, acaba d’elegir com a nou líder un catòlic, José Manuel Pureza.
Lee tambiénEls prodigis de Timor Oriental
Fins i tot l’agressivitat antireligiosa forma part del sistema cristià: Jesús respectava la dissensió, dialogava amb ella. Hi ha, en la cultura del cristianisme veritable (no en les seves falsificacions autoritàries, que han estat moltes), un gran espai per al no. És un dret que tots tenen perquè, com hem vist, la llibertat resulta un valor indefugible que hem rebut d’aquesta font espiritual. En un univers cristià de debò, el que no creu o el que rebutja de totes totes les teves creences continua sent un germà que recorre el seu propi camí. Siguem clars: tots sabem que, des del cristianisme, s’han comès crims espantosos, però avui dia se sol oblidar i fins i tot ocultar que, igualment, molts dels nostres valors més bonics tenen el seu origen en aquesta matriu cultural. En realitat, a l’hora de les celebracions, queda clar, amb els dies festius religiosos, que en el fons reconeixem aquesta aportació de la nostra espiritualitat. Oblidar el cristianisme, apartar-lo a consciència, és al cap i a la fi perdre perspectiva històrica i debilitar principis bàsics de la nostra societat. Principis que són vius i que no són una rèmora del passat, sinó, més aviat, puntals d’un futur millor i més just per a tothom.