A qualsevol li diuen valent avui dia. També qualsevol cosa
es qualifica de tabú. L’últim valent mediàtic, aplaudit en alguns fòrums pel mèrit de trencar un suposat tabú, és Juan Soto Ivars, autor del llibre Eso no existe ( Debate). En l’assaig intenta demostrar que les denúncies falses per violència de gènere en realitat abunden i “destrossen la vida” de milers d’homes.
Cadires buides amb els noms de víctimes en memòria de totes les dones i criatures que han patit la violència masclista i vicària durant aquest any a Espanya
D’entrada, cal reconèixer a Soto Ivars la intuïció. Dedueixo que sabia que un llibre així es rebria com una veritat revelada en certs ambients i és així, perquè a hores d’ara hi ha una finestra d’oportunitat clara per a qualsevol que vulgui reforçar la seva posició pública tirant d’antifeminisme. L’assaig, des que es va publicar, se situa entre els més venuts a Espanya. Qui se l’està emportant? Ens ho podem imaginar. Rebotats contra el que el mateix autor anomena “feminisme d’ Estat” (una pista per distingir un propagandista del sexisme de nova onada és que s’inventarà categories de feministes bé i feministes malament), persones que creuen que les dones, en general, han anat massa lluny, gent que té un amic que té un cunyat l’exdona del qual “és una bruixa” que el va denunciar per quedar-s’ho tot i no li deixa veure els nens. Quina enredaire.
Un assaig estableix categories entre les maltractades bones i les maltractades dolentes
A més de distingir entre feministes bones (algunes n’hi deu haver) i feministes dolentes, en les entrevistes de promoció Soto Ivars també estableix categories entre les maltractades bones i les maltractades dolentes. Les bones, ens instrueix, les que són com Ana Orantes, en realitat amb prou feines denuncien. Les dolentes són les altres. Dones que pel cap alt han viscut una situació de violència recíproca en parella i s’estan aprofitant d’una llei que ell creu mal dissenyada per venjar-se d’un ex.
Lee tambiénLa part bona de sentir veus
Es va trigar dècades a construir un sistema de protecció legal i a proposar un relat públic diferent sobre la violència de gènere, a treure’l de les cases i situar-lo com el que és, un crim específic i un problema social de primera magnitud. Tot això és fràgil, i més nou del que sembla. Un discurs cruel i oportunista com el de Soto Ivars desmunta anys d’esforços. A qualsevol li diuen valent.