Els dos podcasts més escoltats a Espanya segons Spotify Wrapped tenen fórmules similars. Dos amics parlen de coses sense (gaire) guió. El que ocupa el número u, La Ruina, té el mèrit d’estar autoproduït pels seus creadors, Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes, i de congregar un públic multigeneracional amb una idea aparentment senzilla. Omplen un teatre i li demanen al públic: puja aquí i explica’ns el teu pitjor moment, aquell en què et vas fer més vergonya.
Vaig tenir la sort de coincidir en una taula rodona de la FIL de Guadalajara amb Daniel Alarcón, un dels pares del podcast en espanyol i del podcast en general. Ell és cofundador de Radio Ambulante, la plataforma d’àudio i periodisme d’investigació que s’ocupa de explicar històries de l’àmbit hispanoparlant, des de l’èxode veneçolà fins a escàndols d’abús de poder d’ El Salvador a Colòmbia. També donen espai a històries íntimes i a fites socioculturals, com la batalla mexicana entre emos i punketos que va donar lloc a alguns dels millors vídeos de la història d’internet.
Amb el pòdcast es democratitza la pràctica de parlar sol, que abans s'associava amb la bogeria
El primer que vaig fer va ser disculpar-me amb Alarcón per ser allà, a la mateixa taula, perquè l’únic que faig en aquest terreny és asseure’m a parlar amb la meva amiga sobre coses que ens importen. Molt guionitzadament, això sí. Al món del podcast hi ha certa jerarquia entre el podcast narratiu, el seriós, i el conversacional. Però ell va confessar que també admira la xerrera i que quan escolta formats per lleure i no per feina també fa això, posar-se a escoltar dues o tres persones parlant entre si.
Les captures que es comparteixen aquests dies a les xarxes dels Wrapped –l’invent promocional de la plataforma continua anant com un tro. Res més efectiu que apel·lar a la vanitat de
l’usuari convertint-lo en estadística– mostren que ens hem passat milers de minuts a l’any tenint converses imaginàries, escoltant veus als nostres caps i de vegades fins i tot contestant-hi.
Ara toquen les cases
Em sembla una bona democratització d’una pràctica, la de parlar sol, que abans s’associava amb la bogeria. Quan em trobo en la vida física amb algú que no conec de res però que em té com una d’aquelles veus que li parlen a cau d’orella, sol reprendre la conversa en el punt que li interessa més i em dona la rèplica com si portéssim tota la vida parlant. Ho entenc perquè jo faria el mateix amb tots els amics imaginaris que viuen al meu mòbil. Està clar que hi ha fam de xerrameca.