Núria Cadenes (Barcelona, 1970) i la seva literatura és tan veritat que sembla mentida. Potser per això molts no la veuen i no són conscients que en la literatura catalana tenim una autora que de manera natural regala un talent de què no presumeix. Ofici llibresc que defuig tant la cursileria i el narcisisme com la pornografia i la cosa barata. Per això cal celebrar qui va atorgar el premi Proa a la seva última novel·la, Qui salva una vida.
El llibre esbossa la història a partir de la biografia d’un besoncle seu, Joan Doménech, rector de Puigcerdà que als anys quaranta, juntament amb el francès Jean Guonoux, va ordir una xarxa d’evasió a la Cerdanya per salvar fugitius del nazisme, tant se val si eren desertors, jueus o aviadors aliats. El text és vibrant, amb aquella especial volença de Cadenes de treballar la prosa sempre al servei que t’oblidis de qui et parla, en una de les seves millors piruetes: un estil líric que no és mai un zing-zing, sinó que s’assembla més a un batec que sempre hi és. Ben explicada, més ben col·locada, aborda les seves obsessions–com necessitem un marc ètic que ens salvi de la fallida moral, l’al·lèrgia a l’autoritat maniquea– i planteja que el bé ha de menester silenci, la decència que hi ha en el fet de fugir de la vanitat, el miracle que enlluerna quan hi ha qui fa el que cal fer. Sense esperar aplaudiments ni relats, recompenses econòmiques o càrrecs a la tribu. Només gent bona creient que no tot és el mateix ni que som illes els uns dels altres.
QUI SALVA UNA VIDA
Núria Cadenes
Proa